Pablo d’Ors: Les figures del pessebre

Aquest és el nucli de l’homilia que Pablo d’ors va fer a la Vetlla de Nadal que gairebé 550 persones celebràrem dijous passat a la parròquia de Sant Josep Oriol, amb moltes ganes de viure el Nadal amb profunditat. AQUI  podreu veure’n unes quantes fotografies.

  1. Maria i Josep busquen un lloc perquè el seu infant pugui néixer. Tot parteix de la recerca, de perseguir un lloc on pugui néixer el millor de nosaltres mateixos. Però perquè això sigui possible, cal posar-se en camí. A la intempèrie. Els protagonistes d’aquesta història no entenen què els està passant, no saben com els ha arribat aquest infant. Però saben que arriba. Els posa en camí la crida, però també el seu no saber.
  2. Els habitants de Betlem no els acullen, els rebutgen, no volen trencar el seu cercle de confort perquè hi entri la novetat. I Maria i Josep s’han de refugiar en el racó més profund i amagat: un lloc on ningú no podia esperar que hi nasqués ningú. Quan et posis a resar, diu Jesús a l’Evangeli, vés a la teva habitació, tanca la porta i allí, en el més amagat, el teu Pare t’escoltarà. També dins de nosaltres tenim una cova on ens espera el naixement de la nostra veritable identitat. Però el món no entendrà que ens hi retirem i, més que això, no ens obriran les seves portes.
  3. El Nen neix. És petit, fràgil, indefens. Així és la llum que neix en nosaltres si correm el risc de retirar-nos a aquestes profundes coves de la interioritat: petita, indefensa, fràgil. Però tots estem cridats, com Maria i Josep, a donar a llum, a rebre la llum, a treure-la de nosaltres mateixos per il·luminar el món.
  4. En l’esdeveniment apareixen tres tipus de personatges; els animals primer, els pastors després, i els reis al final. Els animals –en aquesta paràbola nadalenca sobre la meditació- representen el cos: els pastors, les ombres; els reis, les llums o els talents. Tot –cos, ment i esperit: ombres i llums- s’inclinen davant el misteri de la Llum que acaba de néixer. El cos, en meditació, ha d’estar com la mula i el bou estan amb el Nen al pessebre: presents, sense pensaments, aportant la seva escalfor, acompanyant el misteri.
  5. En el context cultural en què es va viure aquest esdeveniment, els pastors representaven la classe social més baixa, els pitjor vistos, aquells que tothom marginava perquè la reputació del poble no caiés en picat. Els pastors representen les ombres, aquestes zones obscures de la nostra vida de què ens avergonyim. També ells necessiten la llum d’aquest Infant. També ells comencen a redimir-se quan cauen de genolls davant del Misteri i l’adoren.
  6. Els reis d’Orient, finalment, representen el poder i la saviesa d’Orient, que també vénen a la cova obscura de Betlem per accedir a la saviesa amb majúscules. Simbòlicament representen els nostres talents, les nostres conviccions, idees, creences… També tot això, per bonic que sigui, per perdurable i fiable que ens hagi semblat, ha de peregrinar cap a aquest racó de Betlem, aquell forat, on ha nascut l’esperança en forma de Nen.
  7. Per acabar, diré que una estrella brilla en el firmament de Betlem, just al damunt de la cova. Aquest estel no és solament el Nen Jesús, sinó cada meditador que sap fer-se infant, és a dir, assolir una segona innocència. Estem cridats a brillar, cridats a il·luminar la nit obscura del món.
  8. El misteri de l’encarnació que celebrem els cristians per Nadal és, en realitat, una celebració del misteri de la meditació
  • Déu es fa home i baixa a la terra. Quan meditem seiem a terra, la nostra terra, el lloc de la veritat, on se’ns convida a entrar a l’escola de la humanitat.
  • Déu és crucificat, és a dir, abraça la seva creu i la redimeix. Els meditadors estem cridats a abraçar les nostres ombres i a travessar-les.
  • Déu Ressuscita, el meditador s’il·lumina.

¡Bon Nadal a tots, feliç meditació!

 

 

VETLLA CONTEMPLATIVA DE NADAL – DIJOUS 22 DE DESEMBRE

Us convidem a acompanyar-nos en la nostra vetlla de Nadal. Serà una celebració oberta a tothom que ho desitgi, en la qual s’escenificaran i simbolitzaran els elements principals d’aquesta festa cristiana a partir de la meditació, del cant, del moviment contemplatiu i de la paraula. La vetlla serà presidida pel prevere i escriptor Pablo d’Ors i tindrà lloc el dijous 22 de desembre de 20:30 a 22:30 a la parròquia de Sant Josep Oriol, carrer de la Diputació, 145, de Barcelona.

Link a :    Paraules de Vida de Catalunya Radio, diumenge 18 de desembre

vetlla-de-nadal

Propera vetlla de Nadal

Pablo d’Ors: “Para el viaje de tu vida no necesitas moverte del sitio”

la-contra

El baño de la realidad
Anclados en nuestras rutinas, fantaseamos con viajar al Himalaya, las Seychelles o el Taj Mahal porque olvidamos que el viaje no es adónde, sino con quién… Y el primer con quién tiene que ser con uno mismo: descubrir el ahora en el silencio y que estás aquí no para ser alguien, porque ya lo eres; ni para ser más que otros, porque nadie es más ni menos que nadie. Para encontrarse a uno mismo, basta con dejarse ser en el baño de lo real; más revelador que cualquier fantasía de poder o escapismo. Para empezar ese viaje de tu vida, debes regalarte tiempo, explica D’Ors en Biografía del silencio, y seguir técnicas de meditación milenarias, pero aún imprescindibles para no acabar viviendo la vida de otros.

El hombre sabio sintió que su final se acercaba y quiso morir en el bosque. Y sus discípulos le siguieron y le pidieron que les dijera su última palabra. Y él dijo: “¡Fuego!” y murió. Entonces, el bosque empezó a arder.

¿Cómo lo entiende usted?
Es el poder de la palabra. La palabra puede transformar la realidad, pero sólo el silencio nos transforma a nosotros mismos.

Deme otro kwan por resolver.
Hasta que no seas el último y te sientas el primero no habrás resuelto tu kwan.

Ese tiene eco cristiano y universal.
Los kwan son acertijos taoístas que el maestro da al alumno, pero no para que los resuelva, sino para que se resuelva a sí mismo.

El kwan te piensa a ti.
Te piensas en él y en sus siglos. La meditación no tiene por qué ser religiosa, pero es más fácil practicarla en tradiciones milenarias como la cristiana, la budista o la taoísta.

¿En qué se parecen esas tradiciones?
Podemos razonar los problemas con palabras; ellas enseñan a respirarlos en silencio.

¿Nos enseñan a solucionarlos?
No es eso. No intente aprovechar el tiempo; trate de entregarlo. La meditación no es para el crecimiento personal; no es para aprovechar el tiempo; sino para regalártelo a ti mismo o regalárselo a Dios si eres creyente.

¿Me regalo un ratito de nada?
De silencio. Porque sólo oyes la palabra en la medida en que es concebida en el silencio.

El silencio escasea en esta era digital.
La hiperconectividad nos dispersa la mente y genera hambre de silencio y de desierto.

¿Perderse para huir de las redes?
El desierto en la tradición cristiana es metáfora del propio interior; en la zen es el vacío.

¿Ir al desierto es no hacer nada?
¿Qué es no hacer nada?

¿…?
Muchos creen que vivir intensamente es saciarse de mil experiencias, pero es al revés: estamos hechos para la intensidad; no para la cantidad. Aprender a vivir es dejar de soñar con nuestras aventuras para encontrarnos a nosotros mismos.

Yo creía que no hay logros sin sueños.
A mí me ha costado cuatro décadas aprender a dejar de soñar conmigo mismo. Pero ahora sé que la meditación enseña a sumergirse en la realidad y a hacer lo que haces. Sin mentiras ni sueños.

¿La fantasía no ayuda a digerir lo real?
Soñar es encerrarse en la prisión de lo irreal, pero no hay nada más liberador que la realidad. La mejor fantasía es infinitamente peor que tu realidad cuando la descubres. Meditar es sumergirse en la realidad y darse un baño de ser. Y, créame, es un alivio.

Pues acaba usted de acabar con el cine.
Al menos con cierto cine escapista y con el último mito de Occidente: el amor romántico. El amor auténtico no tiene nada que ver con el romántico, que lo espera todo; el amor auténtico lo da todo sin esperar nada: es real.

Es que en vez de encontrarse con otro ser humano hay quien espera la lotería.
El amor romántico es esa falsa esperanza de que otro te dé de repente todo lo que te falta en la vida. Por eso, porque es pura fantasía, se troca fácilmente en odio o indiferencia.

Al cabo, era una expectativa egoísta.
Esa exaltación del amor romántico como argumento de venta provoca abismos de desdicha en nuestra sociedad. Porque nadie puede darte todo lo que te falta si no sabes encontrarlo por ti mismo.

¿Cómo?
La meditación facilita esos vislumbres de lo real, que son sólo momentos que nos permiten captar quiénes somos de verdad. Pero esos momentos no llegan con talento o esfuerzo, sino con entrega: como llega el amor.

¿En qué consiste su técnica?
Hay dos modos de conocernos: el analítico y el sintético. El analítico requiere la pala-bra; el sintético, el silencio. Son las dos caras de la misma moneda, pero sólo la palabra fraguada en el silencio hace diana en el ser.

¿Pienso, es decir, no pienso y ya está?
Al meditar en silencio desenmascarará las falsas ilusiones. La mayor parte de nuestra energía la malgastamos en expectativas ilusorias que desaparecen cuando las tocamos.

¿Cuál es la peor ilusión?
El ego. Por eso, cuando encuentras a quien sólo vive para adorar la ilusión de su ego…

Narcisos tóxicos, los llaman ahora.
…te entristeces y, en cambio, con sólo estar ante una persona auténtica, rejuveneces.

Entrevistar aquí a algunas es un goce.
Dejar de adorar a tu ego es lo más difícil…

El silencio –dijo aquí Melloni– no es la ausencia de ruido, sino la ausencia de ego.
El ego es afán de posesión, pero a medida que te distancias de esa ilusión, vas madurando y poco a poco ves con mayor claridad y se ilumina la realidad. Y así te vas dando cuenta de que no necesitas ser importante; ni te hace falta ser más que otros; ni siquiera ser alguien, porque ya lo eres todo: eres tú.

¿Ser auténtico es ser generoso?
A menudo, creemos que basta con dar…

¿No es eso?
…pero toda ayuda resulta superficial hasta que descubres que yo soy tú; que tú eres yo y que todos somos uno.

Entrevista publicada por Lluís Amiguet en La Contra de La Vanguardia, el 14/12/16

Els Amics del Desert – Connectar amb la set

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Amb la venda de més de 100.000 exemplars, el llibre Biografía del Silenci, del prevere i escriptor Pablo d’Ors, publicat en català per Angle i en castellà per Siruela, ha posat en relleu dos trets molt significatius de la nostra societat occidental: l’excés de soroll, en sentit literal i en sentit metafòric, i el desemparament espiritual pel desprestigi que cada vegada més pateixen les religions. Potser per això, un llibre que descriu en primera persona i de manera molt senzilla l’experiència de meditació de l’autor ha rebut una acollida inesperada i ha desvetllat una set de silenci i d’espiritualitat.

Per donar-hi resposta, el mateix Pablo d’Ors ha promogut una xarxa de meditadors: els Amigos del Desierto, que també ha trobat ressò, des de fa un parell d’anys, a Catalunya, amb els Amics de Desert.

Els Amics del Desert s’insereixen dins la tradició de meditació explícitament cristiana dels pares i mares del desert, cosa que no significa en absolut que calgui ser cristià per formar-ne part. En aquest sentit és un interessant punt d’encontre de persones amb itineraris vitals i espirituals molt diversos, perquè el silenci –l’activitat nuclear dels Amics¬- és una activitat universal. Hi ha qui arriba amb molts anys de bagatge de ioga o de meditació zen, hi ha cristians que provenen de moviments i de grups molt diferents entre sí, i hi ha qui mai no s’ha aturat a fer pregària ni meditació i ni tan sols està batejat. Un taller d’iniciació molt senzill en fa l’acollida i facilita les primeres passes.

La percepció del moment ens fa atents al nostre entorn
Quan seuen a meditar, els Amics del Desert, ho fan en immobilitat absoluta, després de recitar la seqüència de Pentecosta, ben atents a la percepció de la pròpia respiració, de la posició de les mans i de la recitació d’un mantra. Es tracta de treballar la percepció del moment present i de deixar de banda totes les cabòries, angoixes i pensaments, encara que siguin motivats per la millor de les causes possible. L’atenció s’adreça a Déu mateix, al silenci total, no pas a allò que es té entre mans, que no deixa de ser una part d’un mateix. I aquesta manera de “perdre el temps”, com diu Jalics, és l’antítesi de “la pressió del rendiment”, és a dir, de la utilitat, de la feina feta, del “compte de resultats”, per dir-ho d’alguna manera. Demana confiança i gratuïtat. La coneguda pregària de l’abandó de Charles de Foucauld, que tanca cada sessió, resumeix bé aquesta actitud.

Tanmateix, no hi ha obsessió ni per la postura (es pot meditar assegut en una cadira) ni per aconseguir deixar la ment totalment en blanc (sembla que això és més aviat un mite). Meditar és ben senzill, a l’abast de tothom. No és incompatible ni amb l’acció ni amb la reflexió ni amb altres formes de pregària i, contràriament al que semblaria, crea uns forts lligams comunitaris. El silenci uneix i l’atenció ens fa més sensibles a allò que ens passa a nosaltres, i a la gent que ens envolta, a cada moment. Perquè més aviat vivim immersos en la cultura de la dispersió, de l’aparador i de l’entreteniment continu.

La prova del cotó de la meditació -diu Pablo d’Ors- és la compassió. Perquè la meditació és més un camí d’acceptació de la fragilitat que d’enfortiment o d’èxit. I en aquest sentit connecta bé amb l’Església dels pobres.

Les activitats del desert
Si bé el que es persegueix és la pràctica regular de la meditació, els Amics del Desert ofereixen dues dinàmiques comunitàries: els seminaris de meditació i els fòrums. Per participar en el seminari només cal haver passat pel taller d’iniciació; l’espai del fòrum requereix un cert compromís amb el silenci, pel que s’imposa haver participant en un recés d’iniciació. Els seminaris tenen una periodicitat quinzenal. Consisteixen en dues tandes de meditació, entre les quals es llegeix i es comenta un fragment de l’evangeli. Els fòrums, de caràcter mensual, són un espai de formació. En aquests dos anys s’han treballat textos del jesuïta hongarés Franz Jalics, que ha desenvolupat àmpliament la metodologia que els Amics segueixen.

També s’organitzen recessos de caps de setmana per introduir-se i aprofundir en la meditació i, a l’estiu, els exercicis contemplatius de Jalics. Tot plegat acompanyat de vetlles de pregària i sessions formatives. Se n’ha fet una sobre els pares i mares del desert, i una altra sobre la icona de la Trinitat de Rublev.

La Vetlla de Nadal
El proper dijous 22 de desembre, de les 20,30 a les 22,30 h. tindrà lloc la Vetlla de Nadal, a la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona (carrer Diputació, 145). Una vetlla consistent en silenci, moviment contemplatiu, cants i lectures, i presidida per Pablo d’Ors.

Unitat en la diversitat
La icona de la Trinitat de Rublev presideix les sessions de meditació dels Amics del Desert. Expressa bé el dinamisme de les relacions, la imprescindible acollida, i la diversitat de les tres persones en un sol Déu. La taula parada de l’Eucaristia n’és el centre. Aquesta unitat en la diversitat és ben diferent d’altres tradicions de meditació que dissolen el jo en la unitat. Pablo d’Ors en fa també una definició laica ben interessant: la font, el camí, l’energia.

Amics del desert a Catalunya:

https://amicsdeldesert.wordpress.com/
amicsdeldesert.barcelona@gmail.com
amicsdeldesert.tarragona@gmail.com

Article de Mercè Solé  publicat per Catalunya Cristiana l’ 11 de desembre de 2016

VETLLA EN L’ANIVERSARI DE LA MORT DE CHARLES DE FOUCAULD

Era ja fosc quan fem l’últim recorregut per els carrers de Madrid per tal d’arribar a l’hora a la parròquia de Santa Teresa i Sant Josep que tenen els carmelites a la plaça d’Espanya…

Molta gent, l’església preparada d’una manera ben original, tot estava en funció del lavatori dels peus, ritual al qual ens convidava Pablo d’Ors per celebrar aquesta vetlla. EL centre, un espai corredor i els bancs, formant espiga per sectors…

Introducció, cants, meditació i lavatori. El que mes em va impressionar va ser, no el fet de rentar els peus sinó el gest d’abaixar-me i besar els peus de l’altre; acte de kenosi, de abaixament tal com ho feu Jesús per nosaltres.
Una solista amb la guitarra trencava el silenci per fer-nos copsar la força de la paraula.

El moviment contemplatiu ens harmonitzava per dintre, d’una manera persistent i alhora suau, la dansa que bressola el cor i ens porta a l’oblit del moviment del cos, per arribat així al suau moviment de l’anima.

Nadal ens dona l’oportunitat de celebrar aquest abaixament, aquest fer-se com un de nosaltres malgrat que no sempre sabem descobrir-lo. Les mediacions que Ell utilitza veritablement son incomodes, des del no res ens convida a la grandesa del Déu en nosaltres.

Madrid 1 de decembre de 2016

M.M.

CONTEMPLANT LA ICONA DE LA TRINITAT D’ANDREI RUBLEV


Mª Dolores Martín Trutet
Cornellà del Llobregat, 12 de novembre 2016 – Betània Casa d’Espiritualitat

Arribem al mati a Cornella; està tot preparat que dona goig. La sala de meditació, amb la llum que entra per les cortines de color taronja, crida al recolliment. L’altre sala, a punt per les ponències, amb el fulletó a la cadira.

Jo arribo amb la Mª Dolores, tenim tots el cor expectant , sabem que ens parlaran de la nostra icona i això en els Amics del Desert, sempre ens motiva. La Mª Dolores amb el seu tarannà senzill ens convida en un primer moment, a pintar una icona amb la pròpia vida. De la mateixa manera que el pintor d’icones estava al servei de l’Esperit amb pregària i dejuni, també nosaltres per encarnar el misteri en el nostre interior, necessitem aturar-nos en el silenci i la meditació.

Pregar davant de la icona és una aventura transformadora. És també un procés lent. Cal deixar que el seu misteri transformi el nostre cor. L’espiritualitat del cor és un espai obert a l’acollida, a rebre a Déu en les entranyes. El cor és el lloc d’aterratge de l’Esperit en nosaltres. L’ aventura d’apropar-nos a la icona amb una mirada orant, ens portarà com a resultat una transformació del cor.

La xerrada avança amb el suport de diapositives que ens fan entrar en el misteri d’una manera visual. L’atenció dels participants és màxima.

Tot parlant-nos de Rublev, el seu autor, ens recorda que si bé ser monjo és un fet institucional, també és estructural de qualsevol de nosaltres, ja que tots portem a dintre, a través dels nostres desitjos i frustracions, algú que té el desig de fer la unió amb Déu. Cerquem en la nostra meditació una unificació interior, la unió amb l’Absolut, d’una manera o altre, i això dona consistència a la nostra vida.

Comencem l’itinerari tot contemplant la icona, amb les seves formes, colors, continguts, i acabem amb la teologia. Finalment la Mª Dolores ens convida a entrar nosaltres mateixos a la Icona amb un encàrrec molt concret: “Si no saps mirar el rostre del teu germà, deixa de mirar la Icona”.

L’esclerocardia és l’enduriment del cor que ens impedeix entendre el misteri. És el que li passava a Sarah la dona d’Abraham en el text dels tres àngels (Gn 18, 1-15). La representació de Rublev ens deixa a nosaltres d’espectadors de la divinitat, ens convida a posar-nos al lloc d’Abraham. Rublev buida l’espai de coses i l’omple de Déu. Això per a nosaltres ens suposa un buidament interior, propi de la pregaria del cor. La icona doncs, ens convida a entrar en la seva dinàmica d’amor i vida, ens reserva un lloc a la seva taula.

Després d’uns moments de moviment meditatiu que amb tanta cura ens prepara la Maria, fem una estona de meditació tots junts. Impressiona veure com tots estem en silenci, amb un cor ben disposat al misteri.

L’àpat es desenvolupa en un ambient distés i cordial. Tot seguit les fotos de les nostres companyes Mercè i Cristina. Què ho fa que tots somriem? Ens sentim més germans, aquest és el misteri de la bondat, de l’amistat.

Continuem per la tarda amb la presentació de la pel•lícula sobre Andrei Rublev, de la que la Mª Dolores ens passa un petit fragment. Tot seguit fem col•loqui precedit de dues reflexions:

• En deixar-me acompanyar per la icona de la Trinitat durant aquest dia, què m’ha cridat l’atenció, què m’ha aportat de novetat interior?
• En pintar la seva icona Andrei Rublev, va haver d’integrar des de la pregària les vivències que per a ell, com per nosaltres, semblaven posar en dubte la visió del Déu-Amor. Quina icona dibuixo jo amb la meva vida?

Acabem doncs amb la mateixa pregunta del començament del dia: amb la meva vida, quina icona reflecteixo? quina imatge soc jo per els altres de la divinitat, de la bondat?

Amb agraïment a la Mª Dolores que ens ha acompanyat en aquesta reflexió i als Amics del desert que han fet possible la trobada marxem a casa, amb el desig de viure com a veritables cercadors de Pau, de Silenci i d’Amor.

                                                                                                                                                  Mercè Manzano

TALLER D’INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ CRISTIANA

dsc_0025

Dijous 17 de novembre de 18:30 a 20:30, els Amics del Desert de Barcelona oferim un taller d’iniciació a la meditació cristiana. T’explicarem de nosaltres i també t’introduirem de manera gradual en els fonaments d’aquesta pràctica mil•lenària, tot combinant espais per la paraula i per l’experiència. Després, si ho desitges, et podràs incorporar sense cap mena de problema en els nostres seminaris de silenci. T’esperem! La inscripció és necessària. Escriu a:

amicsdeldesert.barcelona@gmail.com

Pablo d’Ors – L’ART DE LA MEDITACIÓ DES D’UN CEP CRISTIÀ.

14572349_990612167715366_8816515775015064176_n

Matí de cloenda aquest diumenge 2 d’octubre de 2016, en el marc del segon congrés de Teràpia i Meditació organitzat per l’Institut Gestalt i Espai Lúdic de Barcelona. Una bona elecció la presencia de Pablo d’Ors, qui va oferir amb la contundència i vehemència acostumades, la seva proposta de meditació des d’un cep cristià; tan propera, tan nostra i tan desconeguda per a moltes persones.

Durant una hora ens va fer arribar moltes ensenyances sobre meditació, però en aquest resum he destacat únicament les referències explicites a la seva connexió amb les nostres arrels, per altra banda, objecte i nucli de la conferència.

Si volem arribar a la plenitud, té sentit fer-ho de la manera més eficient. Tot i que hi ha molts camins, el més assenyat és introduir-se en una tradició de saviesa, ja que les seves senderes han estat recorregudes per milers de persones abans de nosaltres. És evident que també podem intentar anar camp a través, però és ben clar que trigarem molt més i que potser no hi arribarem mai. Si volem anar al centre, al nucli, al temple, hi ha tradicions de saviesa que ens han aplanat el camí i és interessant conèixer-les, de la mateixa manera que, si es vol ser escriptor, el més assenyat és conèixer la tradició literària, és a dir, llegir. De fet aquesta és l’única manera. No “som”, sense passat. Renunciar al nostre passat és no saber on som; i no saber on som és no saber cap a on anem. Pot passar que, per aquesta exaltació del present, que naturalment és l’instant que vivim, ens oblidem que l’ésser humà és un misteri temporal, que té un passat, un present i un futur, i que una cosa no treu l’altra. Hi ha una carretera que ens porta a aquest centre, que és la dels pares i mares del desert.

Fa un parell d’anys vaig crear, amb un grup d’amics, una associació que es diu Amics del Desert, en què el que ens interessa és el silenci i la quietud. Estem convençuts que això és el que ens unirà a tots, amb independència de qualsevol diferència política, sexual, ideològica, religiosa o econòmica.

Bevem d’aquesta font, però hi ha més fonts, com per exemple el zen, que és també una carretera extraordinària, una tradició mil·lenària; però la nostra tradició dels pares i mares del desert -segurament: no sóc historiador- és el corrent espiritual més important, no sols del cristianisme sinó de la historia de la humanitat. Per què? Perquè mai no hi ha hagut un moviment espiritual tan majoritari. Diuen els historiadors que quasi 40.000 persones, homes i dones, durant els segles III, IV i V es van allunyar de les ciutats d’Egipte, Síria i Palestina, per anar al desert. El desert en el mon judeocristià és el que en el món de l’extrem orient és el buit. Per aìxò, jo vull convidar-vos a anar al desert, segons la nostra tradició.

Insisteixo una mica més en aquest tema. Si jo vull aprendre a parlar i introduir-me en el món de la paraula, no m’introduiré en el mon de la paraula “en general”, sinó que ho faré a través d’una tradició lingüística particular, com per exemple la catalana o castellana… En introduir-me en un món particular, no em tanco, sinó que m’obro a la comunicació. Tenir la nostra identitat clara no és tancar-se, sinó possibilitar l’obertura. Tan sols ens podem obrir si sabem qui som.

Hi ha persones que troben que això és “massa cristià”… però jo pregunto: massa cristià”? A ningú se li acut quan visita, per exemple, un centre budista, pensar que és “massa budista”. Tots els camins poden ser bons, és clar que sí! però hem de triar aquell en el qual ens sentim més còmodes, aquell que respongui a la nostra índole personal; perquè si no, podem perdre molt de temps i potser la vida. Hem d’arribar al centre. És important fer-ho, ja! Hi ha moltes persones a qui ajudar. No som només nosaltres, hem de donar molta llum al món. Som responsables de la foscor que hi ha. Tenim 30 anys, 50 anys, 70 anys… ¿què estem esperant?

Doncs igual que per entrar en la llengua en general, ens endinsem en una llengua en particular, per entrar en el silenci en general, ens endinsem en un silenci determinat. Jo us parlaré del silenci dels amics del desert, del silenci dels pares i mares del desert, que té tres ancoratges: l’espiritual, el corporal i el verbal. El que ens interessa és l’espiritual, el fons del silenci que som. A aquest fons de silenci hi accedirem amb allò que som. I què som? Doncs cos i llenguatge. Això és l’esser humà. Per accedir al nostre fons, no deixem el que som. La paraula i el cos -i això és cristianisme pur- són la forma com accedim al fons. No eliminem les formes, sinó que les estimem, i estimant-les les podem transcendir.

L’ancoratge espiritual no és altre que la respiració. La importància de la respiració és que ens connecta amb la percepció allunyant-nos de la reflexió. La percepció és la porta de la contemplació. En un context laic parlem de meditació, en un context religiós parlem de contemplació, però en realitat és el mateix. Meditar significa estar en el centre, i contemplar implica romandre en el nostre temple interior. El temple on viu l’Esperit que avui ens agrada anomenar “energia”.

Continuant amb les metàfores, podem parlar del Pare, del Fill i de l’ Esperit, o parlar de la font, del camí i de l’energia. En realitat és el mateix. Crist és un far per a la humanitat -de la mateixa manera que també altres ho són- i ho és per a tots, per creients i no creients. Quina mania en dividir! Quan meditem, caminem per un camí, cap a la font, per mitjà de l’energia, i això és l’oració. Per descomptat que hem de renovar la sensibilitat i el llenguatge; però no ens podem perdre un tresor de saviesa per no haver sabut formular-lo d’acord amb la nostra sensibilitat. Fem l’esforç!

El segon ancoratge té a veure amb el cos, ja que som cos. Del cos, ens centrem més concretament en el cor. Això és quelcom genuïnament cristià, fins el punt que la meditació cristiana es denomina oració del cor. En la nostra tradició no es treballa sols una higiene mental, sinó també cordial.

Quan seguim el ritme de la respiració, estem seguint un ritme biològic fonamental, però no l’únic, ja que l’esser humà té dos ritmes biològics, el respiratori i el cardíac. Si quan meditem seguim aquests dos ritmes biològics, romandrem amb la vida, i qui sap si potser també ens trobarem amb la Vida. Com es fa per seguir el ritme del cor? Doncs en la tradició que represento es fa pel poder de les mans. Col·loquem les mans a l’alçada del cor i les ajuntem. Amb aquest gest el nostre cos està dient al nostre esperit què és el que està cercant, que no es altra cosa que la unificació. Parem atenció en el centre del palmell de les mans i escoltem aquí els batecs del cor.

El tercer ancoratge és una paraula o mantra. Es tracta d’un instrument per treballar la ment, de manera que ens ajuda a netejar-la del cúmul de paraules que normalment hi habiten. Tal como deia sant Joan de la Creu, la recitació atenta i amorosa d’un mantra ens pot transformar. Està clarament constatat el poder de les paraules ja que tots hem pogut comprovar que el nostre benestar interior depèn del nostre discurs mental.

Meditant ens purifiquem de l’ego. Això ens permetrà rebre la llum que ens portarà cap a l’experiència de la Unitat.

RdU

ENLLAÇ A LA CONFERÈNCIA

El llibre dels Proverbis: les venes de la Saviesa

miracle

El cap de setmana del 16 al 18 de setembre la Gna. Wilma Mancuello m.i.c. va impartir un taller sobre el llibre dels Proverbis a la Casa d’Espiritualitat del Miracle. Per la seva generositat ens arriba aquest esplèndid resum. Moltes gràcies.

S’acostuma anomenar literatura sapiencial als cinc llibres de l’Antic Testament: Job, Cohélet o Eclesiastès, Siràcida o Eclesiàstic, Saviesa i Proverbis, sabent però que la tradició sapiencial té arrels i petjades en molts llibres bíblics. El llibre del Gènesi, per exemple, s’acaba amb la història de Josep, el savi que sap interpretar i preveure les necessitats del futur. Del cos literari sapiencial, el llibre dels Proverbis és el considerat més antic i representatiu; rega com una mena de sang la resta dels llibres. La metàfora de la sang és escaient perquè els savis estan interessats en l’ésser humà i el seu món concret de relacions, en la quotidianitat, en l’art del saber viure i regir la vida en comunitat. Proverbis és també un dels llibres poètics més significatiu, juntament amb el Salteri i el llibre de Job.

Israel no és el primer poble que reflexiona sobre les experiències de la vida, sobre les grans preguntes dels essers humans. Israel, participa d’un ampli moviment de pensament que va des de l’Egipte a la Mesopotàmia, on la saviesa neix de la capacitat d’escoltar, observar i discernir el sentit de la realitat. I tot per ajudar a generar un comportament social just i fructífer, que garanteixi l’èxit i la felicitat a l’ésser humà. El llibre dels Proverbis comparteix, de manera especial, la saviesa egípcia. El savi és aquell que sap entrar en diàleg amb els homes del seu temps, amb els veïns, els amics i els desconeguts. El savi sap acollir aquests els valors sense renegar de la pròpia cultura. El llibre dels Proverbis ens convida a no aixecar murs, ni alçar barreres entre els pobles, a no tancar-se al món on vivim.

La saviesa dels Proverbis no és sagrada ni profana, és les dues coses. Tothom hi és convidat. Pel savi, fer experiència del món és fer experiència de Déu i fer experiència de Déu és fer experiència del món (von Rad). Per això el llibre és actual, el savi es preocupa de trobar sentit/significat a una realitat ambigua, complexa, injusta, aclaparada a vegades pel mal. Però el savi, mogut per una gran confiança, està convençut que el món, la realitat, té sentit. La saviesa és l’art de fer bé les coses i l’art de modelar la pròpia vida a la llum de l’experiència i la reflexió en el respecte de Déu. Savi és aquell/a que sap viure, que reflexiona sobre la pròpia experiència adquirida directament o rebuda amb l’educació però sense deixar mai de ser crític. La saviesa és per tant una experiència crítica, un discerniment de la realitat, l’art de viure i saber fer les coses. El savi reconeix que “no hi ha saviesa, ni sagacitat, ni consell que valguin davant el Senyor” (Pr 21,30). Si Déu és límit, també és origen: “el principi de la saviesa és el respecte del Senyor; els insensats menyspreen la saviesa i l’ensenyament” (Pr 1,7).

Encara que aparentment pugui semblar que el llibre presenta una moral subjectiva, en realitat es tracta d’una proposta molt més profunda, destriar la complexitat de la realitat i valorar-ne tots els racons per descobrir, en cada moment de la vida, la solució més sàvia. La resposta no serà mai unívoca o predeterminada, com tampoc ho és la realitat humana, ni simple, ni lineal. Llegir el llibre dels Proverbis és una empresa pels que volen endinsar-se, comprendre i trobar-hi sentit. És la font per aprendre a valorar la realitat amb atenció. Els proverbis són com enigmes que demanen al lector que els desxifri. Atrevim-nos-hi!

                                                                                                                            Wilma Mancuello m.i.c.