Carles de Foucauld, la perifèria del desert

Hi ha actes que no surten en absolut com estava previst. El d’ahir, a Sant Pau del Camp, organitzat pels Amics del Desert en col·laboració amb l’editorial Fragmenta, n’és un. A mi em semblava una mica exagerada la Rosa, quan em deia que 70 cadires serien poques per als assistents. Doncs tenia raó: vam haver de traslladar-nos de la sala prevista a l’església, perquè vam ser prop de 200 persones. L’acte havia sortit recollint un suggeriment de Fragmenta, arran de la publicació del llibre de Dídac P. Lagarriga Del teu germà musulmà. Cartes d’avui a Charles de Foucauld. Quan ho preparàvem ens vam fer conscients que els Amics del Desert tenim com a patró Charles de Foucauld i molts de nosaltres hem llegit l’esplèndida biografia novel·lada de Pablo d’Ors El olvido de sí, però formalment, en la nostra curta història, no havíem fet cap aproximació seriosa al personatge, tot i que a cadascuna de les nostres meditacions resem sempre la seva pregària de l’abandó.

Vam optar per demanar a Josep M. Fisa, consiliari de Justícia i Pau, l’impulsor de Solidança, i autor del llibret publicat pel CPL Carles de Foucauld, el germà Carles, que ens fes una introducció al personatge. I vam optar també per comprar un centenar d’exemplars d’aquest llibret de la col·lecció Sants i Santes per regalar als assistents. Vam fer curt, de totes totes.

L’altre punt fort de l’acte era la intervenció d’en Dídac. Molt contents de tenir un musulmà entre nosaltres i de contribuir una miqueta al diàleg interreligiós, un diàleg que com ell mateix va dir sovint no necessita tant de paraules com de silencis compartits. La veritat és que els que hem llegit el seu llibre ens reconeixem en bona part de la seva experiència, i n’envegem la naturalitat i l’entrega de la pregària i el dejuni musulmans. A banda que està magníficament escrit. Em va fer gràcia que va fer servir la mateixa imatge que sol utilitzar Pablo d’Ors: l’important és el vi (diu Pablo, ell va fer servir l’aigua), el de menys és la copa. Veure a galet directament de la font (sense copa o ampolla) es pot fer, però costa més. Genial també la referència històrica de l'”Al·la” quan ens admirem d’alguna cosa i oblidem que l’islam forma part també de la nostra història.

En aquesta petita crònica hauria de ser objectiva, però no ho puc ser gens. En Fisa va fer la seva intervenció en gènere epistolar, per no desmerèixer ni en Dídac ni el mateix Foucauld. La seva interlocutora, però, vaig ser jo. Les quatre cartes que em va adreçar eren un bon resum de la nostra amistat, del nostre itinerari personal en l’acció i en l’espiritualitat. Hi van sortir des de l’Alfonso Comín, a la Jobac, el Miracle i fins i tot les tòrtores del CPL (que han fet niu just davant de la nostra finestra i que hem convertit en tendra icona a la nostra publicitat). Reflexió profunda en prosa poètica i tocant de peus a terra. Espero que me l’envïi. No sé com va ressonar als altres. A mi em va emocionar.

L’acte va començar amb una estoneta de silenci, una meditació guiada per la Rosa. És una bona cosa això de fer silenci abans d’escoltar: predisposa d’una altra manera, asserena, prepara. Després la Cristina ens va cantar la cançó de l’abandó, dedicant-la al jesuïta Raimon Algueró i vam acabar amb una dansa marroquina, molt senzilla, i vam necessitar per fer-la el perímetre de la nau de l’església. Vam comptar també amb la presència d’unes quantes persones vinculades a la “família” de Foucauld, entre elles la Rosaura, filla de Corbera, que es reincorpora ben aviat a una comunitat de germanetes que hi ha al sud d’Algèria, i que ens va portar retrats de Foucauld i pregàries de l’abandó per a tota la concurrència.

Tot això va ser possible gràcies a l’amabilitat tant de la Delegació d’Apostolat Seglar com de la gent de la parròquia de Sant Pau del Camp, sempre disponibles per tenir-ho tot a punt i per canviar de plan sobre la marxa.

Aquí en podeu trobar un petit reportatge fotogràfic.

(publicat a: http://mosquiticamell.blogspot.com.es/2017/04/carles-de-foucauld-la-periferia-del.html)

I Fòrum Global dels Amics del D

Es va plantejar inicialment com una celebració d’aniversari dels Amics del Desert, però es va acabar convertint en una mena de jornada programàtica: aplec de meditadors arribats d’arreu d’Espanya, síntesi del recorregut d’aquesta xarxa que compleix tres anys un dia d’aquests,  propostes de futur, molts interrogants i incerteses… i silenci.

Més de 200 persones ens vam trobar dissabte passat, 11 de febrer, a Colmenar Viejo, Madrid, per parlar-ne, per conèixer-nos, per fer silenci junts, per reflexionar críticament sobre l’itinerari seguit. Un itinerari que corre el risc de morir d’èxit: en  tres anys, 40 recessos d’iniciació, 10 d’aprofundiment, 3 tandes d’exercicis seguint el mètode Jalics; seminaris de meditació per tota la península; meditació amb professionals que acompanyen malalts terminals, entrada a dues presons… Sortides a Itàlia, Argentina, Mèxic, i programades a Equador i Perú.
A mi més aviat m’espanta i vaig veure que no era l’única a qui li passava. Per això crec que va estar molt bé poder parlar una mica de tot plegat.
La junta de la recentment constituïda com a associació canònica privada de fidels -abans era una associació civil- i Pablo d’Ors van preparar un document on plantejaven uns quants interrogants de futur i aquells punts que semblaria que han de constituir la identitat de la xarxa. En vam parlar en grups i vaig entendre que n’haurem de continuar parlant durant molt de temps, perquè hi ha molta tela i algunes coses estan més aviat verdes, com és natural. Entre les qüestions més debatudes, la pluralitat, que és d’una banda un tret identitari d’una xarxa que acull i vol continuar acollint persones agnòstiques i, si convé, d’altres tradicions, però que cada vegada més es va afirmant en el cristianisme, cosa que desvetlla força recels, perquè no és fàcil. Com els desvetlla, deia una persona del meu grup, el protagonisme del Pablo, cosa inevitable i de difícil gestió. Un protagonisme que prové de la seva capacitat de lideratge i del seu èxit literari. Confesso que sovint no sé com situar-me davant la inqüestionable qualitat i individualitat de les propostes del Pablo d’Ors. Deu ser allò del carisma, que a mi més aviat em provoca urticària. Però, vaja, on hi ha una bona proposta, cal aprofitar-la com un regal, vingui d’on vingui. Ara bé, crec que en el futur moltes d’aquestes coses han de ser ben digerides col·lectivament, encara que hàgim de caminar a un ritme més lent.
Per a mi hi ha moltes coses a resoldre també com a organització: que sigui realment participativa i sostenible econòmicament, que s’articuli bé en el seu conjunt entre centres i perifèries, que poleixi el seu discurs, que formi degudament les persones que van fent de pal de paller, que s’obri a nous consiliaris -laics i capellans- dels que ja existeixen en les diverses realitats eclesials, que harmonitzi el procés mistagògic (és a dir, de progressiva entrada en el misteri) de la fe (o del silenci) de les persones que arriben amb les que ja tenen una llarga experiència; que treballi més seriosament el tema interreligiós; que sigui realment acollidora, etc.
Amics del Desert pren com a patró i model Charles de Foucauld. M’agrada molt que sigui així. Foucauld, però, a més a més del desert, era home de pobresa i de servei reals, i crec que d’això no en parlem gaire. Un aspecte pel qual era especialment valorat pels musulmans que l’envoltaven.
Jo em vaig permetre posar l’accent en dues qüestions que em semblen també importants. Una, el tema de ser “pacificadors”, bàsicament perquè l’expressió crec que no recull prou que de vegades cal ser en el conflicte. Cal ser-hi sense agressivitat, sense rancúnia, sense odi. Però avui dia, cal denunciar moltes coses i cal mullar-nos en situacions incòmodes. Crec que el silenci ajuda a viure-ho millor i a treballar la reconciliació, però treballar per la pau no s’ha d’entendre com inhibir-se dels problemes. I l’altra, que a força de parlar de pluralitat i d’amics, sembla que Amics del Desert sigui una bassa d’oli, i ho és, però l’amistat autèntica també passa de vegades per una dinàmica de respecte i tolerància mutus i exigeix un cert esforç. Els petons del whatsapp, tan profusament escampats, es mouen encara en la superficialitat.
Tot plegat, però, va ser una jornada d’alegria i agraïment, on vaig retrobar uns quants amics de Batuecas. Estic molt contenta de ser-hi, tot i ser una meditadora de sabata i espardenya.
Per cert, tenim una presidenta que balla super bé!!!
Mercè Solé

Se planteó inicialmente como una celebración de aniversario de Amigos del Desierto, pero terminó convirtiéndose en una especie de jornada programática: reunión de meditadores llegados de toda España, síntesis del recorrido de esta red que cumple tres años un día de estos, propuestas de futuro, muchos interrogantes e incertidumbres… y silencio.

Más de 200 personas nos encontramos el pasado sábado, 11 de febrero, en Colmenar Viejo, Madrid, para hablar de AdD, para conocernos, para hacer silencio juntos, para reflexionar críticamente sobre el itinerario seguido. Un itinerario que corre el riesgo de morir de éxito: en tres años, 40 retiros de iniciación, 10 de profundización, 3 tandas de ejercicios siguiendo el método Jalics; seminarios de meditación por toda la península, meditación con profesionales que acompañan a enfermos terminales, entrada en dos cárceles… Salidas a Italia, Argentina, México, y, programadas, a Ecuador y Perú.
Reconozco que me asusta un poco y he visto que no soy la única a quien le pasa. Por eso creo que ha sido muy oportuno poder hablar un poco de todo esto.
La junta de la recientemente constituida como asociación canónica privada de fieles -antes era una asociación civil- y Pablo d’Ors prepararon un documento en el que planteaban unos cuantos interrogantes de futuro y aquellos puntos que parecería que deberán constituir la identidad de la red. Lo hablamos en grupos, y entendí que tendremos que continuar hablando durante mucho tiempo, porque hay mucha tela y algunos puntos, como es natural, están muy verdes. Entre las cuestiones más debatidas, la pluralidad, que es por una parte un rasgo identitario de una red que acoge y quiere seguir acogiendo a personas agnósticas o de otras tradiciones, pero que cada vez más se va afirmando en el cristianismo, lo que levanta algunos recelos, porque no es fácil. Como levanta recelos también, decía una persona de mi grupo, el protagonismo de Pablo, cosa inevitable y de difícil gestión. Un protagonismo que proviene de su capacidad de liderazgo y de su éxito literario. Confies o que a menudo no sé cómo situarme ante la incuestionable calidad e individualidad de sus propuestas. Debe ser lo del carisma, que a mi más bien me provoca urticaria. Pero cuando algo es bueno, hay que aceptarlo como un regalo, venga de donde venga. Pienso que en el futuro, muchas de sus aportaciones deben ser bien digeridas colectivamente, aunque el ritmo sea más lento.
Para mí, hay muchas cosas a resolver también, sin prisas, como organización: que sea realmente participativa y sostenible económicamente, que se articule bien en su conjunto entre centros y periferias, que pula su discurso, que forme debidamente a las personas que tienen responsabilidades, que se abra a nuevos consiliarios y consiliarias -laicos y curas- de los que ya existen en las diversas realidades eclesiales; que armonice el proceso mistagógico (es decir, de progresiva apertura al misterio) de la fe (o del silencio) de las personas que van llegando con el proceso de las que ya tienen una larga experiencia; que trabaje más seriamente el tema interreligioso; que sea realmente acogedora, etc.
Amigos del Desierto toma como patrón y modelo a Charles de Foucauld. Me gusta mucho que sea así. Foucauld, sin embargo, además del desierto, era hombre de pobreza y de servicios reales, y creo que de esto hablamos menos. Un aspecto por el que era especialmente valorado por los musulmanes que le rodeaban.
Yo me permití poner el acento en dos cuestiones que me parecen también importantes. Una, el tema de ser “pacificadores”, básicamente porque la expresión creo que no recoge suficientemente que a veces hay que estar en el conflicto, que no es necesariamente negativo. Hay que estar sin agresividad, sin rencor, sin odio. Pero hoy hay que denunciar muchas cosas y hay que mojarse en situaciones incómodas. Creo que el silencio contribuye a vivirlo mejor y a trabajar la reconciliación, pero trabajar por la paz no debe entenderse como inhibirse de los problemas. Y la otra, que a fuerza de hablar de pluralidad y de amigos, parece que Amigos del Desierto sea un remanso de paz, y lo es, pero la amistad auténtica también pasa a veces por una dinámica de respeto y tolerancia mutuos y exige un cierto esfuerzo. Los besos del whatsapp, tan profusamente repartidos, se mueven todavía en la superficialidad.
Fue una jornada de alegría y de agradecimiento, donde encontré a unos cuantos amigos de Batuecas. Estoy muy contenta de estar en este rollo, aunque sea una meditadora de “zapato y alpargata”, que decimos en Cataluña. Por cierto, tenemos una presidenta que baila super bién!!!
Mercè Solé

Pablo d’Ors: Les figures del pessebre

Aquest és el nucli de l’homilia que Pablo d’ors va fer a la Vetlla de Nadal que gairebé 550 persones celebràrem dijous passat a la parròquia de Sant Josep Oriol, amb moltes ganes de viure el Nadal amb profunditat. AQUI  podreu veure’n unes quantes fotografies.

  1. Maria i Josep busquen un lloc perquè el seu infant pugui néixer. Tot parteix de la recerca, de perseguir un lloc on pugui néixer el millor de nosaltres mateixos. Però perquè això sigui possible, cal posar-se en camí. A la intempèrie. Els protagonistes d’aquesta història no entenen què els està passant, no saben com els ha arribat aquest infant. Però saben que arriba. Els posa en camí la crida, però també el seu no saber.
  2. Els habitants de Betlem no els acullen, els rebutgen, no volen trencar el seu cercle de confort perquè hi entri la novetat. I Maria i Josep s’han de refugiar en el racó més profund i amagat: un lloc on ningú no podia esperar que hi nasqués ningú. Quan et posis a resar, diu Jesús a l’Evangeli, vés a la teva habitació, tanca la porta i allí, en el més amagat, el teu Pare t’escoltarà. També dins de nosaltres tenim una cova on ens espera el naixement de la nostra veritable identitat. Però el món no entendrà que ens hi retirem i, més que això, no ens obriran les seves portes.
  3. El Nen neix. És petit, fràgil, indefens. Així és la llum que neix en nosaltres si correm el risc de retirar-nos a aquestes profundes coves de la interioritat: petita, indefensa, fràgil. Però tots estem cridats, com Maria i Josep, a donar a llum, a rebre la llum, a treure-la de nosaltres mateixos per il·luminar el món.
  4. En l’esdeveniment apareixen tres tipus de personatges; els animals primer, els pastors després, i els reis al final. Els animals –en aquesta paràbola nadalenca sobre la meditació- representen el cos: els pastors, les ombres; els reis, les llums o els talents. Tot –cos, ment i esperit: ombres i llums- s’inclinen davant el misteri de la Llum que acaba de néixer. El cos, en meditació, ha d’estar com la mula i el bou estan amb el Nen al pessebre: presents, sense pensaments, aportant la seva escalfor, acompanyant el misteri.
  5. En el context cultural en què es va viure aquest esdeveniment, els pastors representaven la classe social més baixa, els pitjor vistos, aquells que tothom marginava perquè la reputació del poble no caiés en picat. Els pastors representen les ombres, aquestes zones obscures de la nostra vida de què ens avergonyim. També ells necessiten la llum d’aquest Infant. També ells comencen a redimir-se quan cauen de genolls davant del Misteri i l’adoren.
  6. Els reis d’Orient, finalment, representen el poder i la saviesa d’Orient, que també vénen a la cova obscura de Betlem per accedir a la saviesa amb majúscules. Simbòlicament representen els nostres talents, les nostres conviccions, idees, creences… També tot això, per bonic que sigui, per perdurable i fiable que ens hagi semblat, ha de peregrinar cap a aquest racó de Betlem, aquell forat, on ha nascut l’esperança en forma de Nen.
  7. Per acabar, diré que una estrella brilla en el firmament de Betlem, just al damunt de la cova. Aquest estel no és solament el Nen Jesús, sinó cada meditador que sap fer-se infant, és a dir, assolir una segona innocència. Estem cridats a brillar, cridats a il·luminar la nit obscura del món.
  8. El misteri de l’encarnació que celebrem els cristians per Nadal és, en realitat, una celebració del misteri de la meditació
  • Déu es fa home i baixa a la terra. Quan meditem seiem a terra, la nostra terra, el lloc de la veritat, on se’ns convida a entrar a l’escola de la humanitat.
  • Déu és crucificat, és a dir, abraça la seva creu i la redimeix. Els meditadors estem cridats a abraçar les nostres ombres i a travessar-les.
  • Déu Ressuscita, el meditador s’il·lumina.

¡Bon Nadal a tots, feliç meditació!

 

 

La seqüència de Pentecosta

DSC_0039

Quan els Amics del Desert ens asseiem a meditar, iniciem la nostra sentada recitant la seqüència de Pentecosta, una pregària centenària a l’Església, i l’acabem amb la pregària de l’abandó de Carles de Foucauld.

Què és una seqüència?

La paraula ve del llatí “sequentia”, les coses que segueixen, la continuació, i designa el cant que en algunes ocasions seguia a l’aclamació de l’al·leluia abans de la lectura de l’evangeli en l’Eucaristia.

A l’Edat Mitjana, a partir sobretot del segle XII, es van començar a compondre aquests poemes, que de vegades es cantaven amb una melodia popular (perquè era molt més senzilla que els càntics que en aquell moment s’estilaven), i diverses estrofes. Moltes d’aquestes seqüències van perdurar en el temps i es van fer molt conegudes perquè van ser musicades de nou per grans autors de la música culta occidental, com l’Stabat Mater (Pergolesi, Bach, Haydn, Dvorak…) o el Dies irae (inclòs a tantes misses de Requiem com la de Mozart o de Verdi), o senzillament han esdevingut punts de referència culturals, que s’han utilitzat en contextos i perspectives molt diferents.

Després de la reforma del Concili Vaticà II, que va simplificar la litúrgia perquè fos més comprensible per a tot el poble de Déu, moltes es van suprimir. A la missa de difunts, per exemple, avui se subratlla molt més la resurrecció de Jesús (i amb ell, la nostra) que no pas el judifi final, que és el que assenyala el Dies Irae. Se n’han conservat algunes en la litúrgia, entre elles Veni Sancte Spiritus, per a la Pentecosta, la festa de l’Esperit, el darrer dia de la Pasqua. Ara es canta abans de l’al·leluia que precedeix a la lectura de l’evangeli. Aquesta és la que nosaltres llegim.

La seqüència de Pentecosta

Sembla que el Veni Sancte Spiritus és de finals del segle XII i s’atribueix a diversos autors: al papa Innocenci III (un papa rellevant que ho va ser abans de complir els 40 anys!), a Stephen Langton, arquebisbe de Canterbury i fins i tot a Robert II el Piadós, rei de França.

Té la peculiaritat que s’adreça directament a l’Esperit Sant, cosa que no és freqüent, perquè l’habitual en la litúrgia és demanar al Pare que enviï el seu Esperit. Al darrere el text hi ha innombrables referències bíbliques.

El text original, en llatí, ha trobat traduccions ben diverses. D’una banda, perquè el llatí és una llengua molt sintètica, que expressa moltes coses en molt poques paraules. Això motiva traduccions molt florides que sovint costa reconèixer en les traduccions més literals. També hi ha qui posa en relleu el vessant poètic de la seqüència, com la traducció catalana que s’usa en la litúrgia.

Els Amics del Desert fem servir una traducció, que vam demanar a Josep Torné Cubells, que segueix de forma literal l’original llatí.

Mercè Solé (a partir de materials de Josep Lligadas i F. X. Aróztegui
publicats al Centre de Pastoral Litúrgica)

Amb Jalics, a Las Batuecas

Petita crònica interior de l’experiència de Las Batuecas en què van participar dos Amics de Barcelona,  Josep M. Samarra i  Mercè Solé

Han estat gairebé deu dies de silenci, a Las Batuecas, província de Salamanca, tocant a Cáceres i camí de Las Hurdes. Hi he anat amb els Amics del Desert, a fer meditació amb Pablo d’Ors seguint els exercicis de contemplació de Franz Jalics, un jesuïta hongarès, amb una vida ben dura i interessant. 


Les expectatives eren altes i l’esgotament, total. Com ja comença a ser costum arribo a final de curs molt cansada i amb la sensació que per remuntar necessito alguna cosa més que el repòs de les vacances. I això que no em puc pas queixar: faig una feina que m’agrada (tot i que tendeix a complicar-se més que no voldria i sovint em fa patir), em sento molt estimada per la família, compto amb bons amics i disposo de tot allò que em fa falta per viure. Faig coses que m’interessen i m’estimulen a pensar. Però la sensació que hi ha molt de soroll dins i fora meu no m’abandona i per tant el desig de silenci continua. Em sembla que dins d’aquest magma també hi ha la constatació que el meu esgotament és també l’esgotament del model de militància que fins ara m’ha donat vida. Cal continuar lluitant per un món millor, però potser cal trobar maneres més creatives i gosaria dir que assossegades. Maneres  més orientades a donar fruit que a tenir èxit, em sembla, però és més fàcil de dir que de fer. Visc la contradicció de pensar que la política és molt important i, alhora, de no sentir el menor interès per les batalletes de la política catalana i espanyola tal com es plantegen. I de sentir una gran inquietud per la deriva d’una Europa que cal reconduir, tot i que no es veuen camins clars. Igualment em passa en el món eclesial: penso que hem de fer un reset si no total, gairebé, però que hem de canviar de mentalitat i d’organització. A banda que, en qualsevol cas, queda clar que per moltes necessitats que vegi en el món, puc incidir en ben poques coses, una cura d’humilitat que em fa molta falta per no embolicar-me en retòriques inútils.

Pablo d’Ors preguntava, a Las Batuecas, si les coses que fa vint anys eren prioritàries per a nosaltres continuaven essent-ho. Penso que sí, però hi afegiria la necessitat de diàleg, de crear ponts i vinculacions col·lectives, i la necessitat de pensar, d’argumentar, de comunicar bé.

Bé, de fet totes aquestes cabòries són el que precisament als exercicis de meditació no es treballa. El centre de la nostra atenció s’ha situat aquests dies a viure el present, ajudant-nos de la respiració, el mantra i l’energia que brolla de les mans, com a forma de concentrar-nos en la plenitud del moment i de buidar-nos. Deixar de banda el teu ego, les teves coses, les teves activitats. Acceptar-les i contemplar-les quan et vénen el cap, deixar-te tocar per allò que et fa patir: febleses, sentiments, records feridors, sense que t’absorbeixin, perquè de fet tenen una importància relativa. Un dels objectius de la meditació és, en cert sentit, centrar-te, curar-te, de manera que quan et poses a pensar, a decidir o a fer, ho fas sobre una base més sana. El cor de tu mateix -no del teu ego- és també el lloc de Déu.

Mai en uns exercicis havia escrit tan poc. Llegíem cada dia un capítol de Jalics, amb una breu reflexió teològica, unes pautes per a les sessions de meditació del dia (fèiem meditació entre cinc i sis hores) i un petit qüestionari, aportació de Pablo d’Ors. La veritat és que Jalics m’ha semblat un home savi, bon coneixedor de les persones, i sense prejudicis, que a més a més distingeix bé entre la feina d’un terapeuta i la d’un acompanyant espiritual.

A Las Batuecas tot plegat ha funcionat molt bé: el grup, una vintena de persones, tot i parlar ben poc, ens vam sentir ben units (quina qualitat que té el silenci, que sempre aconsegueix aquesta sensació d’unitat en la diversitat!). L’únic trencament del silenci es produïa cada dia a l’hora de l’Eucaristia, on, la veritat, rèiem bastant. Total que estem una mica enyorats i descol·locats. A mi m’està costant reprendre el ritme de la meditació i d’alguna manera resituar tot el que vaig treballar.

Pablo d’Ors ha estat un excel·lent acompanyant, generós, atent i disposat a escoltar tots els meus dubtes i objeccions, que són multitud. Acostumada com a estic a l’ACO, on Déu apareix a la vida, entre la gent, en l’acció; o al CPL, sempre entre rituals i salms, la veritat és que la pregària in-mediata, o sigui sense mediació, directa al “jefe”, se’m fa estranya. He de dir que m’agrada molt la seva visió dels evangelis des de la contemplació, tot i que penso que els evangelis són com una infinita nina russa, plena de lectures dinàmiques i canviants.

Us recomano molt el lloc. De fet hi vaig passar fa uns quants anys amb en Josep. Una porta tancada enmig del no res, amb uns versos de sant Joan de la Creu, que ni fets a mida. El monestir de San José només es pot visitar si s’hi fa alguna estada, no és per a turistes. Queda allunyat de qualsevol camí (quatre hores en cotxe des de Madrid), i és en un entorn natural fantàstic: boscos, bèsties de tota mena, un riu claríssim…. El monestir  conté un conjunt d’ermites a disposició de qui vulgui passar una temporada en solitud. Hi ha un únic monjo, carmelita descalç, el pare Ramon, que, en la poquíssima relació que va tenir amb nosaltres, em va semblar ben suggerent.

En fi, si mai en teniu ocasió, no us ho deixeu perdre: ni Jalics, ni las Batuecas, ni Pablo d’Ors, ni els Amics del Desert. Ni el silenci, off course.

Mercè Solé (publicat a http://mosquiticamell.blogspot.com)

Pablo d’Ors, amic del desert

Foto p.d BNAmics del desert és una xarxa de persones que fan meditació, que té un parell d’anys d’història i que ha nascut per iniciativa del prevere i escriptor Pablo d’Ors. La publicació del seu llibre Biografia del Silenci (Angle Editorial, en català; Siruela, en castellà), en què l’autor explica la seva pròpia experiència en l’aprenentatge i la pràctica de la meditació, ha obtingut un ressò espectacular i ha posat de manifest la set de silenci i d’espiritualitat de moltes persones de creences molt diverses. Amigos del Desierto vol donar una resposta a tota aquesta inquietud i ha esdevingut trobada de meditadors i espai de formació en tot el territori espanyol. Facilita eines per posar en pràctica tot allò que Pablo d’Ors explica en el seu llibre, de forma pedagògica i dins de la tradició cristiana. El mètode de Franz Jalics, un jesuïta hongarès, que va viure i va patir la dictadura argentina n’és el punt de partida. Catalunya (a Barcelona i a Tarragona) compta també amb els Amics del Desert, que a Barcelona es reuneixen quinzenalment. Si no es compta amb experiència en la meditació, l’associació proposa una sessió prèvia d’iniciació. Amb tot, periòdicament es fan recessos d’iniciació, molt més complets, com a inici d’un itinerari que, a poc a poc, va ajudant a consolidar la pràctica quotidiana de la meditació. S’hi pot contactar a amicsdeldesert.barcelona@gmail.com. En el seu web https://amicsdeldesert.wordpress.com/ s’hi pot trobar més informació.

Aprofitem el contacte amb Pablo arran d’una de les seves visites a Catalunya, aquesta vegada al monestir de Poblet, on dirigeix un seminari d’iniciació a la meditació.

Moltes persones que han pres contacte amb els Amics del Desert manifesten el seu entusiasme per la lectura de la Biografia del silenci, que s’ha reeditat nombroses vegades. Quina repercussió ha tingut el llibre?

L’èxit comercial d’aquest petit assaig és insignificant en comparació amb el seu èxit existencial, si ho he de valorar pel que m’escriuen els meus lectors. Per a centenars de persones, aquest llibre ha esdevingut una cosa molt especial en les seves vides: un llibre de capçalera, un horitzó -el de la meditació- pel qual volen transitar. Sento que, més que escriure’l jo, aquest llibre s’ha escrit per mitjà meu. Com si jo hagués estat un mer instrument.

Com va sorgir la idea dels Amics del Desert?

No és una invenció o una idea meva, sinó una troballa, una cosa que m’he trobat, un regal que Déu m’ha fet i que, evidentment, comporta una responsabilitat: la d’instaurar entre els laics, creients o no, però des de la tradició cristiana, la via de la pregària silenciosa i en quietud. Amigos del Desierto va sorgir a partir d’un recés de cap de setmana que vaig convocar el maig del 2014 per atendre la demanda de moltíssims lectors que em demanaven que els ensenyés a meditar.

Quin és l’itinerari que s’hi segueix? Quina orientació té? Ve a ser com un catecumenat?

Pretenem seguir l’itinerari de la mística cristiana, tal i com es planteja clàssicament: via purgativa, via il·luminativa i via unitiva. Amics del Desert és una xarxa de meditadors, creients i no creients, interessats a practicar el silenciament des d’un cep cristià: el dels pares i mares del desert, el de l’hesicasme. En cert sentit és un catecumenat, si bé d’ordre netament mistagògic. La meva pretensió és, amb tothom que s’hi vulgui afegir, acompanyar processos personals d’iniciació al Misteri.

Quin paper hi juga la litúrgia?

La clau de volta d’Amics del Desert és el silenci, el fons silenciós que ens constitueix; per a aquest fons s’hi arriba per algunes formes, en concret les de la paraula i el cos. És aquí on entra la litúrgia i la ritualitat. En els nostres recessos sempre hi ha rituals, a partir dels símbols per excel·lència del cristianisme (la cendra, l’aigua, la llum, el pa…), que pretenen, com és propi de tota ritualitat, segellar en un acte pautat el procés espiritual sobre el que s’està treballant.

És una xarxa de laics…

Sí, és una xarxa de laics. Qualsevol home o dona que estigui interessat en l’aprofundiment i la difusió de la vida interior hi és benvingut. Com és natural, la nostra xarxa també és oberta als preveres i als religiosos, però el destinatari natural d’Amics no és el qui ja té una referència espiritual o religiosa concreta, sinó els buscadors que encara no han trobat des d’on viure el seu anhel de plenitud.

Com és i què demana la gent que arriba a Amics del Desert? Tenen continuïtat?

Realment és gent molt diversa, cosa que per a mi és un criteri de veritat. En qualsevol cas, els Amics són generalment gent entre 40 i 60 anys, majoritàriament dones, d’un nivell econòmic mitjà-alt i més aviat allunyades de la institució eclesial. Aquest seria el perfil sociològic més freqüent. Un 30 per cent dels qui s’inicien en la meditació amb nosaltres, més o menys, després continuen en els nostres seminaris.

Comencem a treballar amb alguns col·lectius més específics, com ara hospitals (fent meditació amb malalts i amb professionals), escoles, infants… Però encara no en podem extreure conclusions.

 Com s’articula amb la resta de l’Església? Amics del Desert és reconegut i ben acceptat per la jerarquia eclesiàstica?

No arribem ni als tres anys de vida, de manera que tot és molt incipient; però et puc dir que el vincle amb la jerarquia és molt bo i que el meu bisbe m’ha facilitat un marc molt ampli per poder desenvolupar aquest projecte. La nostra associació potser rebi un cert reconeixement canònic en el futur, perquè el que ensenyem és pregària contemplativa. He de dir que, jo, com a prevere, sento que l’Església és casa meva i per a mi és molt important, decisiu, comptar amb el seu vist-i-plau.

Se segueix un estil de meditació d’arrels cristianes. Com ho viuen les persones que es manifesten no creients?

Jo percebo en els nostres contemporanis no només una fam de silenci molt gran, sinó un desig, més o menys explícit, de reconciliar-se amb la pròpia pàtria espiritual, és a dir, amb el cristianisme. Són molts els qui desitgen escoltar el missatge de Jesucrist en un llenguatge i amb una sensibilitat diferents als habituals.

Com s’articula la meditació i l’acció social? Són compatibles?

És clar que ho són. La pregària és l’única font perquè l’acció no derivi en activisme o en un simple frenesí. L’acció sense pregària no és apostolat. En qualsevol cas i més enllà de les iniciatives personals, l’acció de l’Amic del Desert és la difusió de la meditació. Aquesta és l’activitat apostòlica i humanitzadora a la qual els Amics del Desert ens sentim cridats.

Com t’ho fas, Pablo, per multiplicar-te, per donar resposta a aquesta múltiple demanda de silenci i meditació que es va donant a tot Espanya i que exigeix un continu moviment?

Faig el que puc, suposo que sovint m’equivoco i que deixo moltes demandes per atendre. Confio, en qualsevol cas, a continuar aprenent, i, sobretot, a anar callant més i desapareixent de l’escena progressivament, de manera que sigui Ell qui assumeixi tot el protagonisme.

(Entrevista de Mercè Solé publicada a la revista Foc Nou de juny/agost 2016)

PABLO d’ORS: El nostre carisma, el quart regal

IMG_8797 (3)Pablo d’Ors

Comparteixo amb els seguidors d’aquest blog les ensenyances que Pablo d’Ors ens va deixar en la seva visita al seminari de silenci de Barcelona el 28 de juny de 2016, on ens va parlar sobre el nostre carisma. He intentat recollir molt acuradament tot el que va dir, respectant expressions i girs col·loquials habituals dels discursos propers. També he respectat l’idioma castellà en el que s’expressa, esperant que així les seves paraules arribin amb tota la seva força.

LA IMPORTANCIA DE CONOCERSE Y AMARSE A UNO MISMO

Sólo si nos conocemos a nosotros mismos nos podremos amar; sólo si nos amamos a nosotros mismos podremos amar a los demás; y solamente si nos amamos a nosotros mismos y amamos a los demás, podremos vislumbrar algo de eso que los creyentes llamamos Dios, pero que podríamos llamar el misterio de la vida.

Por lo tanto, la secuencia que nos interesa es: Nosotros hacemos silencio, no sólo silencio externo sino también silencio interno, silenciamiento, para conocernos a nosotros mismos. Si nos conocemos podremos amarnos, porque nadie puede amar lo que no conoce. Si nos amamos podemos amar a los demás, porque nadie puede dar lo que no tiene; no podemos amar a otros si no nos amamos. Y si hacemos la experiencia del amor a uno mismo y a los otros, entonces estamos cerca de eso que llamamos Dios de la vida.

Todo esto que voy a decir entra dentro de este horizonte. Hay muchas maneras de conocerse a uno mismo, de saber quiénes somos, pero seguramente, la más directa y la más rotunda es la que nos proporciona el silencio, la experiencia de la meditación.

MÉTODO Y CAMINO

En Amigos del Desierto estamos convencidos de la importancia no sólo del método, sino también del camino; no solamente del coche sino también de la carretera. Esta carretera yo la he ordenado recogiendo la mística clásica carmelitana. En la mística carmelitana se inicia el camino con un proceso de conversión, se pasa después a la purificación, es decir de limpieza, una vez has limpiado puedes recibir la luz de la iluminación, pudiendo hacer después la experiencia de la unificación. Este camino se compone de cuatro jalones. El primer jalón, la conversión, un segundo jalón de purificación, un tercero de iluminación y un cuarto de unificación.

Primero hay que entender qué significa conversión. Conversión significa lo contrario de diversión. Diversión es vivir hacia fuera, y conversión es mirar hacia dentro. Diversión es vivir en clave de entretenimiento, “a ver si me entretengo esta tarde y hago cosas”. Conversión no es entretenerse, sino intratenerse. El primer paso para la conversión es ir entendiéndonos como un campo de cultivo, donde pueden florecer cosas.

Tenemos que convertirnos sencillamente a la simplicidad, a ser sencillos. Realmente sólo lo espiritual es sencillo y sólo lo sencillo es espiritual. Por lo tanto, hemos de convertirnos de cambiar nuestra mente; preguntas complejas no tienen ningún interés.

En segundo lugar, convertirnos significa también liberarnos de la búsqueda de la perfección, lo que debemos hacer es alcanzar la pureza de corazón. No nos tiene que interesar hacerlo perfecto, lo importante es entregar en nuestros espacios de silencio, todo lo que somos; si estamos confusos, o turbados, entregamos eso.

Normalmente tenemos una gran inquietud, purificar significa domar la fiera. Domar primero la inquietud corporal, después la inquietud mental. Tenemos cientos de distracciones. Las distracciones nos sacan de nosotros mismos, caemos en ellas una y otra vez… Después de la purificación corporal y mental lo siguiente es la purificación de nuestras sombras. La vida nos ha herido, también nosotros hemos herido, y eso nos ha dejado una huella que se nos aparece en el silencio. No conozco un camino que limpie como la meditación. Las terapias curan, pero hay cosas que las terapias no pueden curar. Las terapias son necesariamente analíticas, en ellas se manejan muchas palabras y las palabras son multiplicidad; pero el silencio, no es análisis sino síntesis. El silencio cura no multiplicando, sino unificando, que precisamente es lo que necesitamos, estar unificados, ser uno, no estar divididos y rotos. El silencio tiene un poder curativo increíble, no conozco otro igual.

En el nivel en que las heridas empiezan a sanarse, a curarse, empiezas a amar tu fragilidad; porque esa es la cuestión, no meditamos para ser fuertes, sino para convivir serena y alegremente con nuestra fragilidad. Meditamos para estar en la vida, para estar vivos, y la vida es frágil. Si rechazamos la fragilidad, estamos rechazando la vida, entonces estás construyendo un castillo en el aire, te estás montando la película

El hombre más iluminado es el más compasivo, es decir, aquel que tiene un corazón más de carne. Y cuando empiezas a purificar ¿qué descubres? Descubres la luz. Y ¿qué es eso de descubrir la luz? Sencillamente es descubrir quién eres tú, y qué estás haciendo aquí, y qué tienes que hacer. Y ¿quién eres tú? Pues tú no puedes entender quién eres sin el otro. Yo no vengo aquí, en este caso a Barcelona, porque yo sea muy bueno o muy virtuoso, sino que vengo aquí porque vosotros sois mi familia. Esta es la auténtica experiencia en la iluminación. La constatación de que todos somos una familia. No es cuestión de bondad, es cuestión de que sabemos que todos somos uno. Y esa es la meta, la unificación.

Sentirse unificado no significa sentirse uniforme, o univoco, significa que dentro de ti hay una convivencia armónica en lo que tú eres, sin estridencias, te sientes unido a los demás y al universo, y eso da alegría y fuerza.

AMIGOS DEL DESIERTO

Es lo que proponemos modesta pero rotundamente, a todo el que quiera, vivir esto juntos. Es evidente, que el primer problema que tenemos en esta sociedad, en este mundo, es que la gente está dispersa, disgregada, estamos rotos con tantos estímulos de todo tipo. La necesidad primordial es unificar, es la simplicidad, es volver a casa. En esta andadura cumpliremos pronto tres años.

He descubierto y los que me rodean también lo han constatado, que aquí nuestros contemporáneos no sólo tienen necesidad de silencio, -esto es evidente, con tanta gente que quiere entrar en los seminarios-, sino que, aunque de manera menos explícita, pero bastante clara también, existe una necesidad de reconciliarse con nuestra patria espiritual, es decir, con el cristianismo, ¿por qué? pues porqué el cristianismo es nuestro pasado, nos guste o no nos guste, y si nosotros negamos nuestro pasado, nos negamos a nosotros mismos. Yo siento que es importante presentar nuestra tradición de sabiduría que se llama cristianismo, de una manera actualizada, es decir que responda a nuestra sensibilidad y a nuestro lenguaje. Poner de manifiesto que esto es una propuesta universal, que vale para todo el mundo, como seguramente también valdrán el budismo y el sufismo y tantas cosas.

Para eso hemos creado esta red de meditadores que no es un grupo, comunidad o movimiento, sino una red; porque en ningún momento queremos hacer prosélitos, lo que interesa es ofrecer instrumentos a la persona para desarrollar su aventura interior. Si luego quieren continuar con nosotros, que continúen; lo interesante no es que estén o no estén con nosotros, sino ofrecer instrumentos para acometer esta aventura interior. La verdad, es que cuando uno se libera de la necesidad de tener prosélitos, entonces es cuando se empieza a ser fecundo. En ese instante, tu punto de vista no está en ti mismo ni en tu obra, sino en el otro.

Cuando el Papa habla de que el problema número uno en la Iglesia es la auto-referencialidad, el mirarse a sí misma, está diciendo exactamente lo mismo; “deja de mirarte a ti misma y mira las necesidades que hay en el mundo”, y si tu miras hacia el mundo, florecerá tu propuesta. En la medida en que nos miremos sólo a nosotros, no florecerá, será angosta y una caricatura de aquello a lo que estamos llamados a ser.

Esto lo articulamos en cuatro actividades, que son lo que llamamos retiros, seminarios, foros y vigilias.

Los retiros son para la iniciación y la profundización en este método y este camino. Los seminarios como éste, es el grupo que se reúne semanal o quincenalmente para practicar ese camino aprendido y profundizado en los retiros. Los foros son para las personas que no solamente quieren profundizar en esta dirección, sino que quieren implicarse en la asociación de manera más activa. Las vigilias son celebraciones abiertas para mostrar públicamente la fuerza del silencio y la fuerza de la palabra que nace del silencio. Las palabras tienen fuerza si nacen de lo auténtico, si nacen de lo genuino, las rechazamos cuando son palabrería, pero no si brotan del corazón. También mostramos la fuerza del signo. De la mayoría de ritos cristianos la gente sale igual que ha entrado, porque el gesto ha perdido buena parte de su expresividad y elocuencia, pero un gesto que nace del silencio tiene una gran fuerza, y esto es lo que de alguna manera me gustaría hacer visible en las vigilias,

Somos silencio, y si se cuida, cuidas la palabra y cuidas el gesto. Nosotros queremos poner esto de manifiesto.

Ser amigo del desierto supone una determinación de sentarse en silencio y en quietud todos los días. Este es el nivel básico; supone también un deseo, de compartir con otros esta experiencia de silencio y quietud diaria.

RdU

3 REGALOS

20160628_183656 (3)

                                                                                                                                                              Pablo d’Ors

 

Hace ya mas de un año que soy una amiga de Barcelona. Provenía mi andadura de varios años en un grupo de meditación del que mi maestra por un accidente tuvo que dejar de guiarnos. De su mano me inicié en mi camino espiritual. Sentí vivamente entonces el sentimiento de orfandad por tan dolorosa pérdida.  Y al cabo de casi un año de duelo leí Biografía del Silencio con la que me sentí muy identificada. Inmediatamente busqué, y a través de Internet contacté con Amigos de Barcelona, que acababan de comenzar su andadura. De la mano de Rosa, nuestra eficiente coordinadora, Marina, Maite y Esteve, mis primeros compañeros, descubrí una nueva familia. Porque no sois amigos de café, ni compañeros de clase, yo os siento como familia. Esto es un regalo.

Tengo el placer de coordinaros los cantos. A través de la música y la danza me permito aflorar mis sentimientos que normalmente mantengo controlados. Y es con el canto grupal donde descubro en cada encuentro la magia de la unidad. Cada vez que oigo como se ensamblan nuestras voces me emociono al sentir la unidad desde la individualidad de la que nos habla Pablo. Ojalá vosotros también podáis sentir ese milagro. Este es otro regalo.

En el último seminario tuvimos el placer de contar con la presencia de Maria y de Pablo. Me siento afortunada y agradecida por su esfuerzo para acompañarnos un ratito.

Es un privilegio realizar su movimiento meditativo con ella. Sentir su pasión y entrega, su ofrenda, y hacerla nuestra. Contigo María vuelvo a sentir el milagro de la unidad desde la diversidad del que hablaba.

Y Pablo, lo dejo al final por su importancia, porque los últimos serán los primeros.

Pablo es nuestro guía. Sin él nada de esto se daría. Desde un amor y una entrega total que se desprende de la calidez de su mirada, del calor de su abrazo y de su cercanía, nos ilumina con sus palabras. Nos da frases que son auténticas llaves maestras para nuestro crecimiento.

Fue precioso el tiempo de preguntas donde escuchabas lo que tú también hubieses preguntado y por lo que oías una propia respuesta.

Y nuevamente mágico su entrega de un nuevo rito entrañable y emotivo dentro de la meditación.

Pablo es el tercer regalo.

3 regalos que Dios me ha dado a través vuestro, por los que estoy profundamente agradecida. Dios me bendice a través vuestro y yo os bendigo a través suyo.

 

Con cariño, ML