Necessitàvem fer silenci i estar junts.
Davant la violència, l’horror i el sense sentit, cadascú reacciona com millor sap i pot. L’atemptat del dijous 17 d’agost a Barcelona ens va deixar corpresos i desorientats en el millor dels casos. Enrabiats i sense capacitat de perdó, en d’altres.
Forces de seguretat, metges, taxistes i ciutadans anònims… molta gent va poder actuar, ajudar, fer. Fer quelcom es va convertir per ells en una petita forma de consol i un acte d’humanitat que ajudava a transitar per una situació del tot intransitable.
Els Amics, després d’uns anys de meditar junts, hem après que fer silenci i pregària també és una forma d’actuar. Fer silenci junts ens ajuda. Ens silenciem per esperar i demanar. Ens silenciem com un acte revolucionari quan el soroll, de plors, de trets o de paraules intempestives és ensordidor.
El dilluns, quatre dies després de l’atemptat, ens ajuntàvem per pregar junts. Ens aplegàvem al Santuari de Santa Eulàlia de Vilapiscina. Els companys de Madrid eren també convocats a la mateixa hora. La distància quedava reduïda al no-res i ajuntàvem la nostra feina silenciosa per la Pau demostrant que les distàncies, siguin físiques o espirituals, poden desaparèixer amb un senzill acte de la voluntat ben orientada. No es tractava en el nostre cas de “bonisme”, sinó d’una actitud vital ferma i irrenunciable, que d’alguna manera ens fa entendre que el silenci és un veritable acte de coratge vital.
Varem iniciar la tarda amb el nostre moviment meditatiu. El cos, temple de l’esperit, agraïa el moviment que poc a poc ens allunyava de la paràlisi i la por. Dansàvem junts, en rotllana entorn de l’altar. Nens, adults i persones grans units en una dansa que volia ser universal. Com a Amics del Desert poc a poc anem construint la nostra teologia del cos, combinant moviment i quietud, arrelats en els pares del Desert però recercant nous camins d’espiritualitat.
Amb el cos despert varem passar al nostre estimat silenci. 25 minuts de meditació davant la Icona de la Trinitat de Rubliev, vinguda d’orient, de terres llunyanes. Tots varem resar per víctimes i botxins, per familiars i amics, per tot i tothom. En acabar la meditació arribava el torn de la paraula.
L’Evangeli del dia:
El jove ric
16 Un jove anà a trobar Jesús i va preguntar-li:
—Mestre, quina cosa bona haig de fer per a obtenir la vida eterna? *
17 Jesús li digué:
—Per què em preguntes sobre el que és bo? Un de sol és bo. * Si vols entrar a la vida, guarda els manaments.
18 Ell li preguntà:
—Quins?
Jesús respongué:
— No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, 19 honra el pare i la mare, * i estima els altres com a tu mateix. *
20 El jove li va dir:
—Tot això ja ho he complert. Què em falta encara?
21 Jesús li respongué:
—Si vols ser perfecte, * vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. * Després vine i segueix-me. *
22 Quan aquell jove va sentir aquestes paraules, se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns.
– Ai-las! la promesa de la vida eterna…quines promeses devien fer als nois de Ripoll?
– No matis..no matis, no matis!
Què difícil és escoltar a fons la paraula quan els fets ens mostren el contrari! És possible creure en segons quines circumstàncies? Es torna difícil. Només el silenci ens pot ajudar a construir un esborrany de resposta. Cap certesa, com a la vida mateixa. Silenci, silenci… i confiança. Confiança que hem de saber convertir en amor pel món, en amor pels altres, vinguin d’on vinguin.
Varem compartir les nostres pregàries. La paraula, l’altra cara del silenci, es va convertir el dilluns en mitjà imprescindible. Quan el cor desborda de dolor, silenci i paraula van de la mà. Primer el silenci, després la paraula. Tots varem poder compartir el més pregon, el dolor, la pena, la compassió. I també la ràbia i fins i tot la traïció. Varem trobar consol en el compartir sense judici, en l’amistat espiritual que ens professem, i de nou en el silenci.
Segona meditació. De nou, quietud. Agraïment per poder compartir, per donar un primer pas junts després de l’horror.
La última pregària ens la va regalar un nen, en Pol. Ben cert deu ser que en els nens hi ha la veritat. En Pol ens va regalar aquesta píndola de saviesa:
-“El noi que conduïa la furgoneta no sabia que podia fer el bé.”
Potser caldrà que ho mostrem al món amb silencis, amb paraules i amb actes.
Gràcies Pol. Gràcies Amics.
C. Domínguez
ADD BCN 