Pablo d’Ors: “La proposta cristiana és de passió i contemplació”

Captura de pantalla 2017-06-28 20.32.03 (3)

PABLO D’ORS, SACERDOT, ESCRIPTOR I FUNDADOR DELS AMICS DEL DESERT

Joan Andreu Parra

Parla pausada i tranquil·la en una conversa plena de silencis. Expressió reflexiva i greu, més distesa i alegre quan la gravadora deixa de funcionar. Així es mostra Pablo d’Ors (Madrid, 1963), sacerdot, escriptor i apòstol de la meditació que acompanya diverses persones i grups que volen endinsar-se en aquesta pràctica amb els Amics del Desert. Per les seves venes corre art: és net de l’assagista i crític Eugeni d’Ors, i va ser educat per una filòloga i un metge aficionat al dibuix, en una família amb set germans. A la sola de les sabates, diverses ciutats, on va estudiar Teologia i Filosofia: Nova York, Praga, Viena i Roma. És sacerdot des del 1991; va estar en una missió claretiana a Hondures i dedicat catorze anys a atendre el servei religiós a l’Hospital Ramón y Cajal de Madrid.

A la societat occidental vivim aclaparats pel rendiment. Vostè ha escrit: «Ens pressionen i ens pressionem per produir i per tenir. » Ha patit la «pressió pel rendiment »? Sap deixar-la de banda? 

No tan sols he patit la pressió pel rendiment, sinó que la pateixo i no diria pas que ja l’he transcendida, sinó que encara hi treballo. No es tracta de no tenir pressió pel rendiment —la vida en societat la comporta— sinó, quan cal, saber apartar-la. Quan hem de rendir en una feina, tenir una certa pressió és necessari i convenient. Quan meditem dediquem un temps gratuït a l’ésser, no utilitari, i és el que et possibilita a la vida ordinària saber apartar aquesta pressió.

Vostè practica la meditació des de l’any 2005 i ho fa perquè «vivia amb un desig tan imperiós que em prenia la pau: el de triomfar com a escriptor». En què ha canviat el Pablo d’Ors de llavors  i el d’ara?

Ha canviat moltíssim. Ja no tinc aquella angoixa de ser reconegut com a escriptor i «triomfar». Això no vol dir que no m’agradi que els meus llibres es comprin i es llegeixin. La meva vida és més per als altres. Crec que soc una persona millor, més el que Déu havia pensat per a mi, sense donar per fet que sigui una persona que hagi acabat el seu recorregut.

El 2012 vostè ens deia: «El que més abunda en aquesta vida són els errors, però això no és una mala notícia. La nostra és una existència erràtica, cerquem.» De quins errors vitals ha après més?

En realitat, gairebé tot a la meva vida ha estat un errar. Els errors que més em pesen són haver fet patir altres persones; no sé si n’he après prou, perquè la vida continua oberta
i pots continuar equivocant-te molt. Amb la meditació aprens a mirar-te i a mirar els altres amorosament; això no amaga l’error, però sí que el suavitza, el fa fins i tot amable. Llegir la vida en clau d’encert o error és una simplificació, hi ha moltíssimes categories més. M’interessa més la puresa de cor. Això t’ho dona una consciència entrenada i una honestedat exercitada. El camí espiritual és un camí cap a la pròpia pobresa viscuda com a Bona Notícia.

El jesuïta Franz Jalics és per a vostè un referent espiritual. Què n’ha incorporat a la seva vida?

Jalics és un mestre molt gran per a mi i una persona molt lluminosa. Des del punt de vista teòric, d’ell prové aquesta proposta de la meditació cristiana que suposen els Amics del Desert. Des del punt de vista pràctico-existencial, he après un camí de meditació que m’ha transformat la biografia personal i el model sacerdotal de vida.

Captura de pantalla 2017-06-28 20.31.24 (2)

Té una agenda molt activa, li demanen conferències, tallers, recessos. Té la sensació d’estar convertint-se, com vostè ha dit irònicament, en el «Woody Allen» de l’espiritualitat i la meditació? Hi ha risc de morir d’èxit?

Hi ha un excés de demanda, sens dubte, i no hi ha prou capacitat de resposta per part meva; i, segurament, un excés d’expectativa, perquè hi ha necessitat de trobar models de
referència i persones que encarnen determinats ideals. Aquest fenomen és passatger, no crec que vagi a més. La meditació et fa més humil; això és molt emocionant. La gent n’espera molt, de tu, però tu, alhora, et veus cada vegada més petit.

 

EXPERIÈNCIA PASTORAL I SACERDOTAL

Vostè ha acompanyat el dolor des del servei religiós d’un hospital. Què hi ha après i del contacte directe amb la mort?

L’experiència fonamental que vaig tenir és que era culpable. No vaig saber estar a l’alçada del dolor aliè, crec que és molt difícil; el que no fuig o és sant o és un inconscient. El dolor aliè em va espantar i vaig reaccionar com ho fan totes les persones: fugint-ne. No pots fugir com fugen tots els altres, perquè és la teva feina i has de ser-hi.

Vostè admet que, després d’una divergència inicial, ha aconseguit integrar en una sola vocació el sacerdoci i l’escriptura. Quina predomina i com les conjumina?

Em sento bé tant desenvolupant la tasca pastoral com la literària; no les veig, en el fons, gaire diferents. La meva tasca és espiritual, humanitzadora, d’anar al fons de la qüestió:
tractar de respondre qui som, per què som al món i com podem contribuir a fer-lo més bell i més just. Actualment tinc menys temps per escriure del que m’agradaria i del que la meva ànima necessita, però el vaig trobant; és
una qüestió d’equilibris.

 

L’ESCRIPTURA

A l’entrevista que li vam fer l’any 2012 ens va dir que «tot escriptor ha d’abordar tres temes: el sexe, la bogeria i la mort». A  quines conclusions ha arribat?

En realitat, el sexe i la bogeria són succedanis de la mort, que és el gran tema. El sexe és la pèrdua del cos, la bogeria és la pèrdua de la ment i la mort és la pèrdua de tot. La meditació és un entrenament per a aquesta pèrdua perquè no sigui una mala notícia, sinó font de guany. Anem caminant inexorablement cap a la mort, i perdem vista, oïda, forces, memòria. Fer-se amic d’aquesta pèrdua, viure-la amb elegància, amb sentit de l’humor, amb humilitat… és molt educatiu i necessari i ens introdueix en una lògica humil i sana, no egocèntrica.

Vostè ens va dir que «un escriptor o un novel·lista no tan sols ha de prendre acta del mal, sinó que ha d’afinar la mirada i les fibres del cor, per copsar (…) el bé». Com educar la mirada? 

És ben senzill però gens fàcil. Com ens entrenem per ser bons pianistes?  Doncs tocant el piano. Com ens entrenem per mirar el món? Mirant-nos a nosaltres mateixos. Si et vas mirant —la meditació és aquella escola de la mirada i l’escolta—, senzillament vas veient. Si t’asseus i mires, acabes veient coses de manera molt misteriosa i inadvertida. De manera molt progressiva i gradual gaudeixes de les coses i les veus més belles.

Captura de pantalla 2017-06-28 20.58.20 (2)

 

AMICS DEL DESERT

Aquesta set de silenci i espiritualitat són a l’arrel dels «Amics del Desert» que ha fundat. Què fan des d’aquesta xarxa de meditadors? D’on beuen?

Cerquem l’Esperit; l’Esperit en el món és l’Encarnació, l’Esperit en la Paraula és la Revelació, l’Esperit en el cos és l’Eucaristia. Cerquem anar al fons de la qüestió, i hi arribem, no prescindint de les formes, sinó estimant-les; és estimant Jesús com descobreixes Crist. Indirectament, també cerquem una renovació del cristianisme des d’aquesta clau del silenci, un pèl subterrània i marginal en la tradició cristiana. Tenim les fonts de la mística cristiana, que comença amb els Pares i Mares del desert, i continua amb Gregori Nacianzè, Dionís l’Areopagita, Mestre Eckhart, Hildegarda de Bingen, Joan de la Creu…

Vostè es refereix a la meditació com un camí de pobresa, de buidament. Quina disposició es requereix? Qui, per tant, hauria d’abstenir-se’n?

No ho recomanaria a persones que tinguin algun tipus de problema de malaltia mental, a totes les altres sí. La primera disposició és la set, l’anhel de veritat, d’autenticitat, d’autoconeixement. I en segon lloc, la disciplina, que té una arrel discipular, és a dir, voler aprendre. No és qüestió de voluntat sinó d’humilitat.

A Biografía del silencio podem llegir: «Fins que no vaig decidir practicar la meditació (…) havia tingut tantes experiències al llarg de la meva vida que havia arribat a un punt en què (…) no sabia ni qui era.» Estem bulímics de sensacions? Pequem d’activisme?

La societat en general caiem en l’activisme, els cristians també. Hem fet un mite de l’acció («podem canviar el món») i del pensament («podem comprendre el món i manipular-lo»). La proposta cristiana, en canvi —per molt que l’activitat pastoral i el pensament teològic hagin estat extraordinaris—, és de passió i contemplació. Es tracta primer de saber abraçar i acollir la realitat; no resoldre-la, sinó dissoldre-s’hi. El pensament és necessari, però ho ha colonitzat tot; tenim una visió molt intel·lectual de la fe i això és una deformació. L’essencial és l’indicatiu de la gràcia i d’allí es derivarà l’imperatiu moral de pensar i d’actuar. Cal crear les condicions de possibilitat d’experiència de la gràcia. Òbviament, que la paraula i l’acció també són vies per les quals la gràcia s’expressa, però cal mirar aquella acció i aquella paraula. El silenci és l’única activitat no autoafirmativa, juntament amb dormir. Per això és constructiu espiritualment i des d’aquí pot reformar el cristianisme. El pensament i l’acció porten implícit el germen del prometeisme, de voler resoldre l’afer, llavors no deixem espai a Déu.

 

L’ESGLÉSIA

Vostè és conseller del papa Francesc al Pontifici Consell de la Cultura. Creu que el Papa aconseguirà el seu propòsit de renovar i obrir l’Església?

Des del meu lloc molt limitat veig que ho està aconseguint; suposo que aspirarà a més, però ja està fent una renovació molt clara. M’agrada molt aquest Papa, és molt intel·ligent, no només molt carismàtic, va al ritme que es pot anar, va establint les bases per a la renovació.

«Cal parlar de l’anhel, de la set interior i del desig de plenitud amb les paraules que fa servir avui la gent. Sovint, el discurs eclesiàstic enllaça poc amb la sensibilitat i amb el llenguatge de la gent comuna», ha dit. El problema de l’Església per connectar amb el món d’avui és només de discurs?

El problema essencial de l’Església és de vida interior; no estem connectats amb el nostre centre: Crist. Les nostres paraules podran ser molt boniques, coherents, convincents, però no neixen d’on han de néixer i, per tant, no poden arrossegar. El que necessita l’Església i cadascun de nosaltres és estar ben oberts a la vida. Si ho estem, tot anirà bé.

  Catalunya Cristiana nº 1.971 – 2 de juliol 2017


One comment


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s