Filocàlia, l’espiritualitat de l’Esglèsia d’Orient, per Xavier Melloni

“Vaig comprar per dos rubles una Filocàlia gastada i vella. Vaig sentir-me feliç, la vaig adobar com vaig poder, la vaig cosir amb tela i me la vaig posar al sarró amb la Bíblia. Vet aquí com camino ara, recitant sense parar la pregària de Jesús, que per a mi és més valuosa i més dolça que cap altra cosa del món”. Relats d’un Pelegrí Rus

El 18 de març els seminaris de Barcelona i Tarragona ens retrobàrem en una nova jornada formativa. Aquest cop a càrrec de Xavier Melloni sj qui a partir de la Filocàlia ens acostà a l’espiritualitat de l’Església d’orient. La seva ponència va defugir qualsevol erudició i es va moure per la via del coneixement intrínsecament vinculat al treball interior. Amb la claredat d’exposició que el caracteritza ens va anar destil•lant la saviesa dels Pares vigilants, que nosaltres vam prendre amb l’agraïment de saber-nos hereus d’un valuós llegat i amb l’emoció de reconeixe’ns tots plegats, pelegrins en el mateix camí. Aquí us deixem un petit resum.

La Filocàlia és una antologia de textos ascètics i místics dels Sants Pares i d’autors espirituals de l’Esglèsia d’Orient des dels segles IV-V fins XV-XVI. En ella ens comparteixen el seu camí cap a la Unitat, que passen per l’ascesi (treball amb el cos) i la contemplació de Déu (a través de l’oració contínua).

Tots els Pares parteixen d’una difererenciació sobre:  vida activa / vida contemplativa. En tot allò que fem som nosaltres els qui posem l’acció. Si bé això és important i necessari, a mesura que fem ens adonem que és Déu qui actua a través nostre: som fets, som pregats. Deixar-lo fer i deixar-nos fer. Déu necessita passar a través nostre. Anem descobrint que és Déu qui actua en nosaltres i no nosaltres mateixos. Si estem afinats experimentarem això, no tan sols en els moments de pregària sinó en tot moment.

En la vida activa ens trobem amb la dificultat del domini de les passions: sexual (ventre), ira (cor) i raó (cap). Aquestes tres passions són necessàries per la nostra supervivència, però les hem de controlar per no deixar-nos emportar per elles. No hem de destruir-les sinó transformar-les. Les podem utilitzar per autoafirmar-nos o orientar-les vers l’amor de Déu. Per vèncer les passions s’han de recorre tres etapes: 1) Via purgativa, la del penediment, 2) Via il•luminativa, la del retrobament 3) Via unitiva, la de la perfecció..

El penediment és el reconeixement seré de que he fet mal. La culpabilitat, en canvi, no ens porta enlloc, sinó que ens autodestrueix. El sentiment de culpa ens fa sentir malament, però no perquè hem fet mal sinó perquè s’ha malmès la nostra imatge. Hi ha diferència entre les llàgrimes de Judes, que es desespera i acaba suïcidant-se i les de Pere, que es penedeix i accepta la seva limitació. Del penediment surten saviesa i pobresa; de la culpabilitat surt ressentiment.

El do de llàgrimes és un regal. Llàgrimes amargues perquè hem fet mal i ens dol, són llàgrimes alliberadores. Quan plorem estem en l’inici de la nostra guarició. Quan no plorem estem endurits. Quan ens anem endinsant en la presència de Déu les llàgrimes es tornen dolces i ens anem entendrint.

El potencial de vida descontrolat és devastador. Ens cal vigilància, atenció conscient a tot el que fem. Normalment estem oberts cap enfora, absents de nosaltres mateixos i per trobar-nos amb Déu, abans ens hem de trobar amb nosaltres, amb allò que som. Hem d’escanejar-nos tantes vegades com calgui perquè surti el que hi ha, de forma adequada. A mesura que posem consciència anirem conquerint espais de llibertat i avançarem.

El diable o el mal són les nostres forces que ens disgreguen, en canvi l’atenció ens unifica. La unificació depèn de cadascú. El desert ens fa més sensibles a aquest tipus d’atenció. Quan avancem en la vida unitiva ens anem unificat. Quan més conscients som, millor actuem. Quan experimentem amb consciència, som allò que estem experimentant. Conèixer és néixer. Quan coneixem una persona, aquesta neix en nosaltres i aquesta relació ens transforma i activa en nosaltres una acció guaridora. Si sostenim l’atenció, la qualitat de les nostres accions es contagia. La vida contemplativa demana atenció sense tensió.

La humilitat sorgeix quan arribem al centre de les tres passions i les acceptem com un do: suavitat, serenor, tendresa, humilitat, silenciament de les passions, de la raó, de les respostes. La humilitat→humus (terra) sosté totes les coses sense que ens adonem; és la base on comença tot. “Feliços els humils perquè ells assoliran la terra”, llegim a les Benaurances. No la posseiran; seran la terra. No es tracta de posseir sinó de transformar-se. Sostenir des de baix, sense que es vegi. Permanència silent que sosté allà on està.

Per què totes les aigües van a parar a l’oceà? Perquè és el lloc més baix, que ho abraça tot, ho conté tot. Al mateix passa amb persona humil. No ens hem d’humiliar sinó d’humildar. Quan hi ha humiliació hi ha un ego ferit. Si passem de voler-ho fer a deixar-nos fer, deixem que Déu posi la seva llavor; nosaltres som la terra que conté la llavor de Déu i amb les nostres llàgrimes la fem créixer. Tot això succeeix en el cor, lloc d’unificació del desig, de l’ardor i del cap. El cor és el lloc de la unificació que regeix aquests tres registres. El cor és el cofre de l’esperit i s’activa per la pregària del cor, que ens unifica i va despertant l’Esperit que ens habita.

Veiem les coses en funció dels nostres estats. Si mirem des de la nostra perifèria, veurem la perifèria dels altres. Si mirem des del profund del nostre cor, la nostra percepció de l’altre és més profunda. Allò que veig està en funció d’allò que sóc capaç de veure. Diu María Zambrano: “Todo es revelación; todo lo sería de ser recibido en estado naciente”. Des d’on mirem? Des d’on rebem les coses? Des de la netedat del cor? “Feliços els nets de cor perquè veuran Déu” (Mt 5,8) Aquesta benaurança pels Pares filocàlics constitueix meta (visió de Déu o coneixement perfecte) i camí (puresa de cor). Cal un treball de perseverança, de vigilància, perquè es vagi consolidant aquesta neteja de cor. Les persones santes són les que veuen i viuen des d’aquest lloc. El més pregon de l’ésser humà és viure des d’aquí. Accedim a les coses des de la nostra perspectiva; Normalment estem en el fragment, en la parcialitat, no en la veritat autèntica. La diversitat de perspectives ens fa veure la totalitat, mentre que si ens impliquem en allò concret, perdem la perspectiva.

Perquè estem deshabitats de nosaltres mateixos pensem que estem deshabitats per Déu. Nosaltres som el lloc de l’habitacle de Déu, som receptacle de Déu. Quan ens sentim habitats per Déu diem un sí sostingut a tot; aquesta és la força de la humilitat, forta com la terra. En el seu sostenir se sap sostinguda perquè se sap habitada. Si nosaltres canviem la forma de rebre les coses, les coses canvien; però primer hem de canviar nosaltres.

Hem de tenir una mirada d’incondicional acollida, sense judicis, sense esperar res. Aquesta és la qualitat de la humilitat. Deixar que l’altre sigui. Tan sols qui ens mira des del cor es capaç de desvetllar això en nosaltres. Si no som capaços de mirar els altres d’aquesta manera és perquè ningú no ens mira així. El que fem generalment, és apagar la llum dels altres. La nostra actitud hauria de ser de: “quan veig la teva llum, l’encenc”. La mirada de la persona transfigurada és capaç d’això i tots estem cridats a ser-ho. Les persones que miren des del cor són capaces de desvetllar, i això és el que el món necessita i demana a crits, son també persones  en presència silenciosa que acullen la realitat, i al acollir-la la transformen.

La vida és circular, una cosa genera el pol contrari i així anem completant el cercle. Mai és una cosa o l’altra sinó una cosa i l’altra. Què és abans, l’ou o la gallina? Això és el de menys. Unes vegades ens sentirem ou i d’altres gallina. Quan ens sentim ou, l’haurem de covar perquè esdevingui gallina. L’important és acollir allò que ens succeeix, tan si és des de la desolació com des de la consolació. No som desolació o consolació, sinó que som l’espai de la consolació i de la desolació. Ens hem de rendir perquè allò que està succeint ens transformi.

Cal una actitud discipular d’escolta més que d’emissió. El problema està quan la nostra ment és la que posa el contingut. La disposició a rebre augmenta el cabdal a rebre. Hem d’experimentar que el Senyor ens posseeix i no que som nosaltres els que el posseïm.

Cada dia passen multituds d’esdeveniments, quasi bé no ens adonem. Quan les coses ens  passen ho notem i hi pensem al final del dia. Però a vegades les coses ens traspassen, i és aleshores quan ens transformen.

Els efectes de l’oració contínua: allò que ens semblava que ja havíem entès, ara adquireix un altre sentit. La meditació ens pot semblar àrida i una pèrdua de temps però té els seus efectes en altres àrees. Moments de llum conviuen amb moments de foscor. Malgrat tot, cal sostenir la fidelitat amb Déu perquè és així com es va configurant la profunditat del nostre cor. Ens cal perseverança; hem de continuar cavant sense defallir fins trobar la font d’on brolla l’aigua viva. Que el cansament no ens faci canviar de lloc.

En la invocació del nom o mantra, és important la conjunció del so amb el seu significat. L’oració dels Pares filocàlics consistia en la invocació del nom de Jesús d’aquesta manera: “Senyor Jesús, fill de Déu, tingues pietat de mi, pecador”. “Senyor Jesús”, representa una invocació (aspiració), “fill de Déu”, es tracta d’una afirmació (espiració), en “tingues pietat de mi”, fem una confessió (aspiració), “pecador”, és una constatació (espiració). A mesura que anem avançant en la pràctica entrem en un procés de simplificació, cada vegada necessitem menys paraules; anem agafant el so de la paraula per que no sigui tan mental; i finalment s’arriba a un punt on no cal dir res, perquè ja som. A qui invocar si ja som? No estem fent una invocació de demanda, sino de constatació de la pròpia presència. Ens obrim a la presència a través de la paraula. Avui dia els mestres recomanen mantres més curts: Maranatha, Crist-Jesús, Abba…

Per a reflexionar més:

El camí contemplatiu no arriba en qualssevol moment ni a tothom. Cal saber la via que ens ajuda més pel nostre camí espiritual.

En els diferents moments de la vida no ens serveix la mateixa cosa.

La transparentació i unió amb la Font és silenciosa.

De vegades pensem que som al cim i en realitat estem en un banc de boira. No hem de confondre la pau real amb una “calma nociva”.

No tenim altra via que l’escolta de nosaltres mateixos.

Necessitem pautes per enriquir-nos de l’experiència dels que ens han precedit.

La imantació amb el corporal ens permet estar en l’aquí i l’ara. Es tracta d’estar presents en la presència. La nostra presència és inseparable de la Seva presència. Quan més presents estem amb nosaltres mateixos més permetem que Ell es manifesti.

Mitjançant la meditació incorporem qualitat d’atenció.

Sentir el batec del cor pot servir-nos d’ancoratge.

No fer variacions des de la ment sinó des de la vida que es va movent.

Possibilitar la nostra llibertat, no la nostra arbitrarietat. Ningú no podrà ser nosaltres, ocupar el nostre lloc. Nosaltres som el lloc de la manifestació de Déu.

Podríem traduir la fe per anhel. L’objecte d’aquest anhel pot canviar. Si no tenim anhel, no ens posem a caminar.

No sé res. Resto obert. Em lliuro.

Déu és misteri, no enigma; és inexhaurible, no indesxifrable.

AdD


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s