Mª Dolores Martín Trutet
Cornellà del Llobregat, 12 de novembre 2016 – Betània Casa d’Espiritualitat
Arribem al mati a Cornella; està tot preparat que dona goig. La sala de meditació, amb la llum que entra per les cortines de color taronja, crida al recolliment. L’altre sala, a punt per les ponències, amb el fulletó a la cadira.
Jo arribo amb la Mª Dolores, tenim tots el cor expectant , sabem que ens parlaran de la nostra icona i això en els Amics del Desert, sempre ens motiva. La Mª Dolores amb el seu tarannà senzill ens convida en un primer moment, a pintar una icona amb la pròpia vida. De la mateixa manera que el pintor d’icones estava al servei de l’Esperit amb pregària i dejuni, també nosaltres per encarnar el misteri en el nostre interior, necessitem aturar-nos en el silenci i la meditació.
Pregar davant de la icona és una aventura transformadora. És també un procés lent. Cal deixar que el seu misteri transformi el nostre cor. L’espiritualitat del cor és un espai obert a l’acollida, a rebre a Déu en les entranyes. El cor és el lloc d’aterratge de l’Esperit en nosaltres. L’ aventura d’apropar-nos a la icona amb una mirada orant, ens portarà com a resultat una transformació del cor.
La xerrada avança amb el suport de diapositives que ens fan entrar en el misteri d’una manera visual. L’atenció dels participants és màxima.
Tot parlant-nos de Rublev, el seu autor, ens recorda que si bé ser monjo és un fet institucional, també és estructural de qualsevol de nosaltres, ja que tots portem a dintre, a través dels nostres desitjos i frustracions, algú que té el desig de fer la unió amb Déu. Cerquem en la nostra meditació una unificació interior, la unió amb l’Absolut, d’una manera o altre, i això dona consistència a la nostra vida.
Comencem l’itinerari tot contemplant la icona, amb les seves formes, colors, continguts, i acabem amb la teologia. Finalment la Mª Dolores ens convida a entrar nosaltres mateixos a la Icona amb un encàrrec molt concret: “Si no saps mirar el rostre del teu germà, deixa de mirar la Icona”.
L’esclerocardia és l’enduriment del cor que ens impedeix entendre el misteri. És el que li passava a Sarah la dona d’Abraham en el text dels tres àngels (Gn 18, 1-15). La representació de Rublev ens deixa a nosaltres d’espectadors de la divinitat, ens convida a posar-nos al lloc d’Abraham. Rublev buida l’espai de coses i l’omple de Déu. Això per a nosaltres ens suposa un buidament interior, propi de la pregaria del cor. La icona doncs, ens convida a entrar en la seva dinàmica d’amor i vida, ens reserva un lloc a la seva taula.
Després d’uns moments de moviment meditatiu que amb tanta cura ens prepara la Maria, fem una estona de meditació tots junts. Impressiona veure com tots estem en silenci, amb un cor ben disposat al misteri.
L’àpat es desenvolupa en un ambient distés i cordial. Tot seguit les fotos de les nostres companyes Mercè i Cristina. Què ho fa que tots somriem? Ens sentim més germans, aquest és el misteri de la bondat, de l’amistat.
Continuem per la tarda amb la presentació de la pel•lícula sobre Andrei Rublev, de la que la Mª Dolores ens passa un petit fragment. Tot seguit fem col•loqui precedit de dues reflexions:
• En deixar-me acompanyar per la icona de la Trinitat durant aquest dia, què m’ha cridat l’atenció, què m’ha aportat de novetat interior?
• En pintar la seva icona Andrei Rublev, va haver d’integrar des de la pregària les vivències que per a ell, com per nosaltres, semblaven posar en dubte la visió del Déu-Amor. Quina icona dibuixo jo amb la meva vida?
Acabem doncs amb la mateixa pregunta del començament del dia: amb la meva vida, quina icona reflecteixo? quina imatge soc jo per els altres de la divinitat, de la bondat?
Amb agraïment a la Mª Dolores que ens ha acompanyat en aquesta reflexió i als Amics del desert que han fet possible la trobada marxem a casa, amb el desig de viure com a veritables cercadors de Pau, de Silenci i d’Amor.
Mercè Manzano
ADD BCN 