Matí de cloenda aquest diumenge 2 d’octubre de 2016, en el marc del segon congrés de Teràpia i Meditació organitzat per l’Institut Gestalt i Espai Lúdic de Barcelona. Una bona elecció la presencia de Pablo d’Ors, qui va oferir amb la contundència i vehemència acostumades, la seva proposta de meditació des d’un cep cristià; tan propera, tan nostra i tan desconeguda per a moltes persones.
Durant una hora ens va fer arribar moltes ensenyances sobre meditació, però en aquest resum he destacat únicament les referències explicites a la seva connexió amb les nostres arrels, per altra banda, objecte i nucli de la conferència.
Si volem arribar a la plenitud, té sentit fer-ho de la manera més eficient. Tot i que hi ha molts camins, el més assenyat és introduir-se en una tradició de saviesa, ja que les seves senderes han estat recorregudes per milers de persones abans de nosaltres. És evident que també podem intentar anar camp a través, però és ben clar que trigarem molt més i que potser no hi arribarem mai. Si volem anar al centre, al nucli, al temple, hi ha tradicions de saviesa que ens han aplanat el camí i és interessant conèixer-les, de la mateixa manera que, si es vol ser escriptor, el més assenyat és conèixer la tradició literària, és a dir, llegir. De fet aquesta és l’única manera. No “som”, sense passat. Renunciar al nostre passat és no saber on som; i no saber on som és no saber cap a on anem. Pot passar que, per aquesta exaltació del present, que naturalment és l’instant que vivim, ens oblidem que l’ésser humà és un misteri temporal, que té un passat, un present i un futur, i que una cosa no treu l’altra. Hi ha una carretera que ens porta a aquest centre, que és la dels pares i mares del desert.
Fa un parell d’anys vaig crear, amb un grup d’amics, una associació que es diu Amics del Desert, en què el que ens interessa és el silenci i la quietud. Estem convençuts que això és el que ens unirà a tots, amb independència de qualsevol diferència política, sexual, ideològica, religiosa o econòmica.
Bevem d’aquesta font, però hi ha més fonts, com per exemple el zen, que és també una carretera extraordinària, una tradició mil·lenària; però la nostra tradició dels pares i mares del desert -segurament: no sóc historiador- és el corrent espiritual més important, no sols del cristianisme sinó de la historia de la humanitat. Per què? Perquè mai no hi ha hagut un moviment espiritual tan majoritari. Diuen els historiadors que quasi 40.000 persones, homes i dones, durant els segles III, IV i V es van allunyar de les ciutats d’Egipte, Síria i Palestina, per anar al desert. El desert en el mon judeocristià és el que en el món de l’extrem orient és el buit. Per aìxò, jo vull convidar-vos a anar al desert, segons la nostra tradició.
Insisteixo una mica més en aquest tema. Si jo vull aprendre a parlar i introduir-me en el món de la paraula, no m’introduiré en el mon de la paraula “en general”, sinó que ho faré a través d’una tradició lingüística particular, com per exemple la catalana o castellana… En introduir-me en un món particular, no em tanco, sinó que m’obro a la comunicació. Tenir la nostra identitat clara no és tancar-se, sinó possibilitar l’obertura. Tan sols ens podem obrir si sabem qui som.
Hi ha persones que troben que això és “massa cristià”… però jo pregunto: massa cristià”? A ningú se li acut quan visita, per exemple, un centre budista, pensar que és “massa budista”. Tots els camins poden ser bons, és clar que sí! però hem de triar aquell en el qual ens sentim més còmodes, aquell que respongui a la nostra índole personal; perquè si no, podem perdre molt de temps i potser la vida. Hem d’arribar al centre. És important fer-ho, ja! Hi ha moltes persones a qui ajudar. No som només nosaltres, hem de donar molta llum al món. Som responsables de la foscor que hi ha. Tenim 30 anys, 50 anys, 70 anys… ¿què estem esperant?
Doncs igual que per entrar en la llengua en general, ens endinsem en una llengua en particular, per entrar en el silenci en general, ens endinsem en un silenci determinat. Jo us parlaré del silenci dels amics del desert, del silenci dels pares i mares del desert, que té tres ancoratges: l’espiritual, el corporal i el verbal. El que ens interessa és l’espiritual, el fons del silenci que som. A aquest fons de silenci hi accedirem amb allò que som. I què som? Doncs cos i llenguatge. Això és l’esser humà. Per accedir al nostre fons, no deixem el que som. La paraula i el cos -i això és cristianisme pur- són la forma com accedim al fons. No eliminem les formes, sinó que les estimem, i estimant-les les podem transcendir.
L’ancoratge espiritual no és altre que la respiració. La importància de la respiració és que ens connecta amb la percepció allunyant-nos de la reflexió. La percepció és la porta de la contemplació. En un context laic parlem de meditació, en un context religiós parlem de contemplació, però en realitat és el mateix. Meditar significa estar en el centre, i contemplar implica romandre en el nostre temple interior. El temple on viu l’Esperit que avui ens agrada anomenar “energia”.
Continuant amb les metàfores, podem parlar del Pare, del Fill i de l’ Esperit, o parlar de la font, del camí i de l’energia. En realitat és el mateix. Crist és un far per a la humanitat -de la mateixa manera que també altres ho són- i ho és per a tots, per creients i no creients. Quina mania en dividir! Quan meditem, caminem per un camí, cap a la font, per mitjà de l’energia, i això és l’oració. Per descomptat que hem de renovar la sensibilitat i el llenguatge; però no ens podem perdre un tresor de saviesa per no haver sabut formular-lo d’acord amb la nostra sensibilitat. Fem l’esforç!
El segon ancoratge té a veure amb el cos, ja que som cos. Del cos, ens centrem més concretament en el cor. Això és quelcom genuïnament cristià, fins el punt que la meditació cristiana es denomina oració del cor. En la nostra tradició no es treballa sols una higiene mental, sinó també cordial.
Quan seguim el ritme de la respiració, estem seguint un ritme biològic fonamental, però no l’únic, ja que l’esser humà té dos ritmes biològics, el respiratori i el cardíac. Si quan meditem seguim aquests dos ritmes biològics, romandrem amb la vida, i qui sap si potser també ens trobarem amb la Vida. Com es fa per seguir el ritme del cor? Doncs en la tradició que represento es fa pel poder de les mans. Col·loquem les mans a l’alçada del cor i les ajuntem. Amb aquest gest el nostre cos està dient al nostre esperit què és el que està cercant, que no es altra cosa que la unificació. Parem atenció en el centre del palmell de les mans i escoltem aquí els batecs del cor.
El tercer ancoratge és una paraula o mantra. Es tracta d’un instrument per treballar la ment, de manera que ens ajuda a netejar-la del cúmul de paraules que normalment hi habiten. Tal como deia sant Joan de la Creu, la recitació atenta i amorosa d’un mantra ens pot transformar. Està clarament constatat el poder de les paraules ja que tots hem pogut comprovar que el nostre benestar interior depèn del nostre discurs mental.
Meditant ens purifiquem de l’ego. Això ens permetrà rebre la llum que ens portarà cap a l’experiència de la Unitat.
RdU
ADD BCN 
Realment, aquest home és un profeta..,
M'agradaM'agrada