La seqüència de Pentecosta

DSC_0039

Quan els Amics del Desert ens asseiem a meditar, iniciem la nostra sentada recitant la seqüència de Pentecosta, una pregària centenària a l’Església, i l’acabem amb la pregària de l’abandó de Carles de Foucauld.

Què és una seqüència?

La paraula ve del llatí “sequentia”, les coses que segueixen, la continuació, i designa el cant que en algunes ocasions seguia a l’aclamació de l’al·leluia abans de la lectura de l’evangeli en l’Eucaristia.

A l’Edat Mitjana, a partir sobretot del segle XII, es van començar a compondre aquests poemes, que de vegades es cantaven amb una melodia popular (perquè era molt més senzilla que els càntics que en aquell moment s’estilaven), i diverses estrofes. Moltes d’aquestes seqüències van perdurar en el temps i es van fer molt conegudes perquè van ser musicades de nou per grans autors de la música culta occidental, com l’Stabat Mater (Pergolesi, Bach, Haydn, Dvorak…) o el Dies irae (inclòs a tantes misses de Requiem com la de Mozart o de Verdi), o senzillament han esdevingut punts de referència culturals, que s’han utilitzat en contextos i perspectives molt diferents.

Després de la reforma del Concili Vaticà II, que va simplificar la litúrgia perquè fos més comprensible per a tot el poble de Déu, moltes es van suprimir. A la missa de difunts, per exemple, avui se subratlla molt més la resurrecció de Jesús (i amb ell, la nostra) que no pas el judifi final, que és el que assenyala el Dies Irae. Se n’han conservat algunes en la litúrgia, entre elles Veni Sancte Spiritus, per a la Pentecosta, la festa de l’Esperit, el darrer dia de la Pasqua. Ara es canta abans de l’al·leluia que precedeix a la lectura de l’evangeli. Aquesta és la que nosaltres llegim.

La seqüència de Pentecosta

Sembla que el Veni Sancte Spiritus és de finals del segle XII i s’atribueix a diversos autors: al papa Innocenci III (un papa rellevant que ho va ser abans de complir els 40 anys!), a Stephen Langton, arquebisbe de Canterbury i fins i tot a Robert II el Piadós, rei de França.

Té la peculiaritat que s’adreça directament a l’Esperit Sant, cosa que no és freqüent, perquè l’habitual en la litúrgia és demanar al Pare que enviï el seu Esperit. Al darrere el text hi ha innombrables referències bíbliques.

El text original, en llatí, ha trobat traduccions ben diverses. D’una banda, perquè el llatí és una llengua molt sintètica, que expressa moltes coses en molt poques paraules. Això motiva traduccions molt florides que sovint costa reconèixer en les traduccions més literals. També hi ha qui posa en relleu el vessant poètic de la seqüència, com la traducció catalana que s’usa en la litúrgia.

Els Amics del Desert fem servir una traducció, que vam demanar a Josep Torné Cubells, que segueix de forma literal l’original llatí.

Mercè Solé (a partir de materials de Josep Lligadas i F. X. Aróztegui
publicats al Centre de Pastoral Litúrgica)


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s