Amb Jalics, a Las Batuecas

Petita crònica interior de l’experiència de Las Batuecas en què van participar dos Amics de Barcelona,  Josep M. Samarra i  Mercè Solé

Han estat gairebé deu dies de silenci, a Las Batuecas, província de Salamanca, tocant a Cáceres i camí de Las Hurdes. Hi he anat amb els Amics del Desert, a fer meditació amb Pablo d’Ors seguint els exercicis de contemplació de Franz Jalics, un jesuïta hongarès, amb una vida ben dura i interessant. 

Les expectatives eren altes i l’esgotament, total. Com ja comença a ser costum arribo a final de curs molt cansada i amb la sensació que per remuntar necessito alguna cosa més que el repòs de les vacances. I això que no em puc pas queixar: faig una feina que m’agrada (tot i que tendeix a complicar-se més que no voldria i sovint em fa patir), em sento molt estimada per la família, compto amb bons amics i disposo de tot allò que em fa falta per viure. Faig coses que m’interessen i m’estimulen a pensar. Però la sensació que hi ha molt de soroll dins i fora meu no m’abandona i per tant el desig de silenci continua. Em sembla que dins d’aquest magma també hi ha la constatació que el meu esgotament és també l’esgotament del model de militància que fins ara m’ha donat vida. Cal continuar lluitant per un món millor, però potser cal trobar maneres més creatives i gosaria dir que assossegades. Maneres  més orientades a donar fruit que a tenir èxit, em sembla, però és més fàcil de dir que de fer. Visc la contradicció de pensar que la política és molt important i, alhora, de no sentir el menor interès per les batalletes de la política catalana i espanyola tal com es plantegen. I de sentir una gran inquietud per la deriva d’una Europa que cal reconduir, tot i que no es veuen camins clars. Igualment em passa en el món eclesial: penso que hem de fer un reset si no total, gairebé, però que hem de canviar de mentalitat i d’organització. A banda que, en qualsevol cas, queda clar que per moltes necessitats que vegi en el món, puc incidir en ben poques coses, una cura d’humilitat que em fa molta falta per no embolicar-me en retòriques inútils.

Pablo d’Ors preguntava, a Las Batuecas, si les coses que fa vint anys eren prioritàries per a nosaltres continuaven essent-ho. Penso que sí, però hi afegiria la necessitat de diàleg, de crear ponts i vinculacions col·lectives, i la necessitat de pensar, d’argumentar, de comunicar bé.

Bé, de fet totes aquestes cabòries són el que precisament als exercicis de meditació no es treballa. El centre de la nostra atenció s’ha situat aquests dies a viure el present, ajudant-nos de la respiració, el mantra i l’energia que brolla de les mans, com a forma de concentrar-nos en la plenitud del moment i de buidar-nos. Deixar de banda el teu ego, les teves coses, les teves activitats. Acceptar-les i contemplar-les quan et vénen el cap, deixar-te tocar per allò que et fa patir: febleses, sentiments, records feridors, sense que t’absorbeixin, perquè de fet tenen una importància relativa. Un dels objectius de la meditació és, en cert sentit, centrar-te, curar-te, de manera que quan et poses a pensar, a decidir o a fer, ho fas sobre una base més sana. El cor de tu mateix -no del teu ego- és també el lloc de Déu.

Mai en uns exercicis havia escrit tan poc. Llegíem cada dia un capítol de Jalics, amb una breu reflexió teològica, unes pautes per a les sessions de meditació del dia (fèiem meditació entre cinc i sis hores) i un petit qüestionari, aportació de Pablo d’Ors. La veritat és que Jalics m’ha semblat un home savi, bon coneixedor de les persones, i sense prejudicis, que a més a més distingeix bé entre la feina d’un terapeuta i la d’un acompanyant espiritual.

A Las Batuecas tot plegat ha funcionat molt bé: el grup, una vintena de persones, tot i parlar ben poc, ens vam sentir ben units (quina qualitat que té el silenci, que sempre aconsegueix aquesta sensació d’unitat en la diversitat!). L’únic trencament del silenci es produïa cada dia a l’hora de l’Eucaristia, on, la veritat, rèiem bastant. Total que estem una mica enyorats i descol·locats. A mi m’està costant reprendre el ritme de la meditació i d’alguna manera resituar tot el que vaig treballar.

Pablo d’Ors ha estat un excel·lent acompanyant, generós, atent i disposat a escoltar tots els meus dubtes i objeccions, que són multitud. Acostumada com a estic a l’ACO, on Déu apareix a la vida, entre la gent, en l’acció; o al CPL, sempre entre rituals i salms, la veritat és que la pregària in-mediata, o sigui sense mediació, directa al “jefe”, se’m fa estranya. He de dir que m’agrada molt la seva visió dels evangelis des de la contemplació, tot i que penso que els evangelis són com una infinita nina russa, plena de lectures dinàmiques i canviants.

Us recomano molt el lloc. De fet hi vaig passar fa uns quants anys amb en Josep. Una porta tancada enmig del no res, amb uns versos de sant Joan de la Creu, que ni fets a mida. El monestir de San José només es pot visitar si s’hi fa alguna estada, no és per a turistes. Queda allunyat de qualsevol camí (quatre hores en cotxe des de Madrid), i és en un entorn natural fantàstic: boscos, bèsties de tota mena, un riu claríssim…. El monestir  conté un conjunt d’ermites a disposició de qui vulgui passar una temporada en solitud. Hi ha un únic monjo, carmelita descalç, el pare Ramon, que, en la poquíssima relació que va tenir amb nosaltres, em va semblar ben suggerent.

En fi, si mai en teniu ocasió, no us ho deixeu perdre: ni Jalics, ni las Batuecas, ni Pablo d’Ors, ni els Amics del Desert. Ni el silenci, off course.

Mercè Solé (publicat a http://mosquiticamell.blogspot.com)