Article publicat a la revista Salillum de l’ACO (núm. 3, primavera 2016)
Hereus d’una visió moral i social, la nostra lectura de la paràbola del bon samarità (Lc. 10, 25-37) segurament no ha sabut captar la riquesa d’aquest text, tan emblemàtic per a la nostra cultura. La meva tesi és que el bon samarità és, en essència, un bon contemplatiu. Explicaré per què.
La primera virtut que té és la capacitat per a veure el malferit. Veure el que passa és el primer pas sense el qual no se’n podria fer cap més. ¿Per què no veiem el que passa? Perquè només ens veiem a nosaltres mateixos.I ¿per què només ens veiem a nosaltres mateixos? Perquè vivim sota una forta pressió de rendiment. Ens han ensenyat que som i valem en tant que produïm i posseïm. Per això ens pressionen i ens pressionem per produir i per tenir.
El bon contemplatiu és el qui purifica ulls, orelles i cor per veure, oir i sentir el clamor de la realitat. Una oració contemplativa que no ajudi a veure el món no és contemplació de debò. L’oració no et treu del món, t’hi porta.Meditar suposa una purificació de la mirada, de l’oïda i del cor.¿Veus els malferits que hi ha al teu voltant?, aquesta és la gran pregunta.
La segona virtut del bon samarità és que s’adona que el malferit no és un altre, sinó un mateix. El bon contemplatiu ha fet l’experiència de la unitat. De la unitat amb l’altre, amb qualsevol altre i, per això, de la unitat amb un mateix i amb Déu. Sense l’experiència d’haver sentit el destí dels altres com a propi no es pot parlar de veritable contemplació.
La tercera virtut del samarità és que tracta el malferit com li hauria agradat que el tractessin a ell. Per fer-ho, aconsegueix una cosa molt difícil: deixa el que havia de fer i permet que un imprevist li canviï el seu programa. Canvia el seu programa, sí, però no el seu projecte vital, ja que un cop deixat el malferit en mans de qui en tingui cura reprendrà el seu propi camí.
No cal dir que aquest home, com el levita i el sacerdot que el van precedir en el camí i que no es van aturar, estava sotmès a una forta pressió de rendiment. És presumible. Però el samarità va ser capaç de deixar de banda la pressió i d’atendre el present. Aquesta és l’actitud contemplativa per excel·lència.
La quarta virtut del bon samarità és que no solament cura i embena les ferides de l’home que ha trobat, sinó que el deixa en lloc segur perquè, mentre ell fos fora, algú el cuidés. No se’n desentén, sinó que comparteix la preocupació i estén la compassió. Sembra en d’altres la missió d’ajudar.
Aquest fragment evangèlic, com qualsevol altre, pot llegir-se com una paràbola de la consciència. El testimoni que apareix en el silenci de la nostra meditació (no aquest petit jo amb qui primerament xerrem, sinó aquest testimoni profund que apunta quan les aigües de la dispersió s’han aquietat), aquest testimoni… ¡és el malferit! El meravellós, l’increïble és que el testimoni de la nostra consciència… ¡és vulnerable! La vulnerabilitat és la nostra força, aquest és el misteri. Només en un cor de carn, no en un de pedra, hi pot bategar la Vida, necessàriament fràgil. Només la carn, feble i vulnerable, és el petiti gran escenari de l’eternitat.
Pablo d’Ors
ADD BCN 