LA SAVIESA DELS PARES I MARES DEL DESERT – ELS APOTEGMES

 

Una vegada feren cap uns ancians davant l’abat Antoni, i hi havia amb ells l’abat Josep. I volent l’ancià provar-los proposà una expressió de l’Escriptura i començà pels inferiors a preguntar què volia dir aquella expressió. I cada un parlava segons La seva capacitat. Però l’ancià contestava a cada un: Encara no ho has encertat. Acabat fa a l’abat Josep: I tu, què dius que significa tal expressió? Respon: no ho sé pas. I replica l’abat Antoni: l’abat Josep ha ben trobat el camí, perquè ha dit: no ho sé.”

El dissabte 21 de maig érem convocats al Monestir de Valldonzella per dur a terme una jornada formativa titulada “la Saviesa dels Pares i Mares del desert”.

El pare Josep Torné Cubells O.Cist. ens va il·luminar tot fent un comentari històric i acadèmic, però també vivencial dels apotegmes del desert.

Va iniciar la seva conferència tot advertint de l’exotisme que pot significar per a nosaltres la vida d’aquests homes i dones que van fugir al desert per trobar Déu. Al llarg del dia, però i gràcies al mestratge del pare Torné, poc a poc, tot va anar prenent sentit.

L’origen del monacat el trobem geogràficament a Egipte i a l’entorn de la Mar Roja. L’origen temporal el trobem al segle I, en les diverses crisis de l’Imperi Romà, la seva esclerosi i contracció econòmica. En aquest temps, la configuració progressiva de l’església més institucional, va convidant a algunes persones a fer cerques més radicals i personals. Períodes de persecució i èpoques de transigència amb els “veïns incòmodes” que eren els cristians primitius, van portar a alguns homes i dones a aprofundir el seu camí espiritual en un nou “lloc”: el desert.

Entre els pares i mares del desert abundaren les persones d’origen humil, pastors, homes i dones analfabets, moguts per una força espiritual que fugia d’una societat que no els permetia sentir-se lliures d’esperit. Amb el temps hi arribaran intel·lectuals i persones de totes les classes socials, des de governadors fins a preceptors de la noblesa romana.

Els deserts de Nístria, Khelia i Scetis destacaran pel nombre d’homes i dones que es retiraran del món en la seva recerca de Déu. Amb els temps els pares i mares del desert seran considerats mestres d’espiritualitat, i configuraran les primeres comunitats monàstiques. El mètode (encara que la paraula traeix l’esperit inicial, gens metòdic i profundament experiencial) es basarà en l’ascetisme, la pregària i el treball, tot dut a terme lluny del món, en solitud. Però des de l’inici de la seva vida al desert, aquests ascetes també es voldran trobar entre ells, celebrar i gaudir del col·loqui, en perfecte contrast amb el silenci que practiquen habitualment. Amb la conversa i el comentari sapiencial de la paraula alimenten el seu camí de perfecció. Fugen del món, però no del tot, discernint entre una sol.litud erma i una de fèrtil. Més fèrtil si es pot compartir.

Els pares del desert, van cercar Déu per quatre vies principals: l’anacoresi (l’allunyament), l’enkrateia (el domini d’un mateix), l’aphotakhe (el deseiximent de les coses materials) i la xeniteia (el sentiment de no ser del tot d’aquest món sinó més aviat algú que passa, un viatger, un estranger). Cal copsar en aquesta sistematització, que l’esforç per reduir la seva praxi a uns pocs conceptes es més aviat una necessitat de l’home modern que no pas l’experiència dels propis pares del desert ni una autodefinició feta per ells mateixos.

Per cada una de les vies de cerca, es plantegen alguns problemes. Sobre l’ascetisme cal considerar-lo quelcom necessari, però mai un final en sí mateix. Es com una escala necessària per arribar a algun lloc, però mai l’objectiu central del treball espiritual. Però sense l’escala, tampoc es pot elevar l’home en la seva recerca de Déu.
Sobre el domini d’un mateix i el combat espiritual, el discerniment és l’eina que els va permetre persistir en el seu combat. Els apotegmes són plens d’aquest esforç de discerniment, que en una primera lectura ens pot semblar intel·lectual, però que meditats condensen un pòsit de llarga recerca espiritual. Els apotegmes són petites píndoles de finesse que segueixen guarint-nos quinze segles després d’haver estat escrits. Cal observar que els apotegmes tenien la vocació de ser un recull pedagògic que ajuntava la tradició dels primers pares del desert, amb l’objectiu de formar els joves que anaven al desert per aprendre. I encara ens serveixen avui dia, exactament amb el mateix objectiu.

Sobre la pregària i la seva connexió amb la nostra meditació actual, cal entendre que els pares i mares del desert tenien una disposició a l’oferiment diferent a la que podem tenir en l’actualitat. La seva pregària era recitativa, fent una repetició jaculatòria, fugint del solipsisme tant propi dels nostres temps, per permetre que fos el text el que envaís la persona i no a l’inrevés. La hesigia, que podríem traduir com calma, assossegament, forma part d’una manera de fer les coses, una manera de viure i pregar que permetia comprendre la paraula d’una forma gairebé orgànica. El meleten, la consideració lenta de les coses, gairebé com una nèmesi de les presses pròpies del nostre tems també formava part del procés de discerniment. La nepsis, la vigilància contínua, “l’estar vetllant” és la disposició de l’esperit que col·labora en el treball del discerniment.

I fent meditació, com sabrem que el nostre camí de recerca va en la bona direcció? La vida viscuda amb apatheia, sense grans alteracions, amb l’esperit tranquil i confiança en Déu, serà signe d’un vida interior que fructifica. La llibertat d’esperit i de paraula, el rebuig a l’adulació i la valentia vital també en seran signes. I tot vivint en el món i no al desert, la qualitat de les nostres relacions amb els altres també serà un signe d’una vida interior creixent.

Sense oblidar, que la vida interior és en si mateixa un gran continent per explorar, on no hi ha fulls de ruta fixes ni receptes màgiques; on la incertesa és molt més habitual que la seguretat i on finalment, tal com va contestar l’abat Josep, no saber és tant important o més que saber. CD


One comment


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s