El monacat secular contemporani

Matí assolellat i lluminós de finals d’abril a Colmenar Viejo. Una cinquantena de persones ens vam aplegar, a la Casa d’Espiritualitat Claretiana, per compartir la IV Jornada Formativa organitzada pels companys d’Amics del Desert de Madrid. Es tractava d’una convocatòria que invitava a endinsar-nos en l’arquetip del monacat secular contemporani, exposat per José Antonio Vázquez Mosquera; però la jornada ens va obsequiar també amb estones de silenci, de moviment i de conversa distesa.

José Antonio Vázquez ha estat monjo cistercenc durant quasi vint anys. Actualment està vinculat al projecte Prohumanum del qual és co-fundador (al servei del creixement i humanització de les persones i organitzacions), a l’associació AEMS (atenció, escolta, meditació, sanació), a la fraternitat laica Cristiania, i a la formació política Podemos. De la mà del nostre estimat Raimon Panikkar i de la seva pròpia intuïció, va descobrir que la saviesa monàstica podia saltar els murs dels monestirs i projectar-se fins als homes i dones d’avui, conformant així un altre model de monacat, secular i actual que és el que ens proposa.

A tall d’introducció va explicar que la paraula monjo deriva de “monos” que en grec, vol dir u. Per tant, en una accepció qualitativa, monjo és aquella persona que cerca la unitat. Aquest desig d’unitat, d’una manera més o menys conscient, el tenim tots, però aquesta dimensió monàstica ha de ser actualitzada per poder ser viscuda amb plenitud. Tots desitgem constituir-nos en éssers humans integrals en contacte amb tots els nostres vessants: emocional, mental, espiritual i corporal. Segons Panikkar, el monjo no és una persona que viu en un monestir (o no només) sinó una persona que ha decidit actualitzar aquesta dimensió.

Per a Panikkar el punt clau de l’arquetip monàstic el constitueix la senzillesa. Aquesta senzillesa la trobem en el nostre centre, és a dir, més enllà de les emocions, del cos i de la ment, però alhora amb total integració i en relació amb tot el que som; un lloc, des d’on s’encaren i arrelen totes les dimensions de la vida. El monjo tradicional cerca la senzillesa a partir de la simplificació, és a dir, de quedar-se tan sols amb l’essencial. La proposta del nou monjo passa per arribar-hi no per la via de la renúncia, sinó de la integració.

El monjo desitja un canvi en la seva vida, ja que camina cap a una apertura a l’aspiració primordial. Aquest canvi, el nou monjo no el cerca sortint del mon, sinó anant cap a l’home i vivint en el centre de la societat. El nou monacat té una visió humanista manifesta, que pretén atendre la dignitat de les persones explicant les coses, sense cap visió autoritària, tot i entenent que l’autoritat no s’imposa, sinó que és quelcom que s’atorga a algú per la seva vivència.

Per al monjo l’ésser està per damunt del fer i del tenir. Però mentre que el monjo tradicional  fa d’aquesta distinció una pràctica de total separació, el nou monjo pretén mantenir-se en l’ésser, des de la seva llibertat de participar en el fer i en el tenir. És la seva manera d’assolir la veritable autenticitat.

El monjo estima el silenci, però per al nou monjo el silenci no pot ser castrador ni imposat, i tampoc pot ser causa d’aïllament i incomunicació. El silenci ha de predisposar a l’escolta i a la unió amb els altres, en la convicció que silenci i paraula són dos aspectes de la mateixa realitat.

Un símbol de la nostra fragmentació és que ens hem separat del cos i de la natura; tornar cap a ella és caminar cap a la unificació. El nou monjo té una especial sensibilitat davant la natura i reconeix també el caràcter natural de l’ésser humà. Posa els peus sobre la terra en comunió amb el cosmos i des de allí s’obre al misteri.

En la visió del monacat tradicional es posa més èmfasi en qüestions espirituals i menys en les estructures socials del món i de la història, que generalitzant, s’entén que pertanyen a l’àmbit dels no monàstics. El monjo secular intentaria no separar-se d’aquestes dimensions per viure el misteri, sinó trobar-lo a la vida quotidiana, en clara superació dels paràmetres espai-temps. Una actitud pròpia d’aquesta sensibilitat és la cura cap a les petites coses, cap allò aparentment poc important, en la certesa que contenen també una expressió de la divinitat.

En el monacat l’obediència també té la seva importància, però el nou monjo l’entén en el sentit d’escolta; en cap cas es tracta d’una obediència sense racionalitzar, sense demanar explicacions. El monjo contemporani busca la seva realització per la obediència del que sent en el seu cor, però alhora està connectat a totes les seves dimensions.

Tradicionalment la realitat se’ns presenta complexa, per això el monjo cerca centrar-se en l’essencial, en allò de què, en llenguatge religiós, se’n diria la preeminència de la santedat. Qui es sant? Doncs aquell que és en plenitud allò que està cridat a ser. El nou monjo també se centra en aquesta dimensió fonamental, però ho fa de diferent manera. Segons Panikkar viure en el centre de tot i de cada activitat seria viure en la santedat. Però aquest centre no se’l planteja en l’altre mon, sinó en aquest, en cada instant i en cada lloc. El centre no és un espai ni tampoc un temps, és una presencia més enllà de tot això, que d’alguna manera ho sustenta. El monjo actual no renuncia al que és secular per ser sant, perquè no creu que el secular sigui secundari, sinó que per a ell és una estructura fonamental de la realitat i per tant la integra en el seu centre.

La vida no és tan sols com encaixar la quotidianitat, sinó donar-li un sentit. Segons Panikkar el nou monjo s’ha de posicionar davant l’efímer, ha de tenir una consciencia social molt activa i gran desig de contribuir que tothom descobreixi els grans valors. Es tracta de fer camí tots plegats i de donar-nos suport mútuament, de manera que puguem assolir l’objectiu per al qual hem estat cridats. L’ésser humà, en la seva profunditat està bé, ja que Déu l’està sostenint. És veritat que hi ha moltes capes superposades que estan ferides i que ens fan molt de mal, però aquesta no és la naturalesa definitiva de l’home. El monjo secular aposta per connectar ell mateix, i ajudar els altres a connectar-se amb aquesta dimensió profunda. RdU


One comment


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s