RECÉS D’INICIACIÓ A LA MEDITACIÓ CRISTIANA

dsc_0025“N’hi ha prou amb un any de meditació perseverant, o fins i tot amb mig, per adonar-nos que es pot viure d’una altra manera. La meditació esquerda l’estructura de la nostra personalitat fins que, de tant meditar, l’esquerda s’eixampla i la vella personalitat es trenca i, com una flor, en comença a néixer una de nova. Meditar és assistir a aquest procés fascinant de mort i renaixement” Pablo d’Ors – Biografia del Silenci – Angle Editorial.

Els Amics del Desert de Tarragona ens conviden a un recés d’iniciació a la contemplació que es celebrará del 19 al 21 de maig a la Casa d’Espiritualitat de les Missioneres Claretianes de Reus. Serà impartit per un equip de d’instructors formats personalment per Pablo d’Ors.

Per a més informació escriu a: estevegrasset@grasset.es

Carles de Foucauld, la perifèria del desert

Hi ha actes que no surten en absolut com estava previst. El d’ahir, a Sant Pau del Camp, organitzat pels Amics del Desert en col·laboració amb l’editorial Fragmenta, n’és un. A mi em semblava una mica exagerada la Rosa, quan em deia que 70 cadires serien poques per als assistents. Doncs tenia raó: vam haver de traslladar-nos de la sala prevista a l’església, perquè vam ser prop de 200 persones. L’acte havia sortit recollint un suggeriment de Fragmenta, arran de la publicació del llibre de Dídac P. Lagarriga Del teu germà musulmà. Cartes d’avui a Charles de Foucauld. Quan ho preparàvem ens vam fer conscients que els Amics del Desert tenim com a patró Charles de Foucauld i molts de nosaltres hem llegit l’esplèndida biografia novel·lada de Pablo d’Ors El olvido de sí, però formalment, en la nostra curta història, no havíem fet cap aproximació seriosa al personatge, tot i que a cadascuna de les nostres meditacions resem sempre la seva pregària de l’abandó.

Vam optar per demanar a Josep M. Fisa, consiliari de Justícia i Pau, l’impulsor de Solidança, i autor del llibret publicat pel CPL Carles de Foucauld, el germà Carles, que ens fes una introducció al personatge. I vam optar també per comprar un centenar d’exemplars d’aquest llibret de la col·lecció Sants i Santes per regalar als assistents. Vam fer curt, de totes totes.

L’altre punt fort de l’acte era la intervenció d’en Dídac. Molt contents de tenir un musulmà entre nosaltres i de contribuir una miqueta al diàleg interreligiós, un diàleg que com ell mateix va dir sovint no necessita tant de paraules com de silencis compartits. La veritat és que els que hem llegit el seu llibre ens reconeixem en bona part de la seva experiència, i n’envegem la naturalitat i l’entrega de la pregària i el dejuni musulmans. A banda que està magníficament escrit. Em va fer gràcia que va fer servir la mateixa imatge que sol utilitzar Pablo d’Ors: l’important és el vi (diu Pablo, ell va fer servir l’aigua), el de menys és la copa. Veure a galet directament de la font (sense copa o ampolla) es pot fer, però costa més. Genial també la referència històrica de l'”Al·la” quan ens admirem d’alguna cosa i oblidem que l’islam forma part també de la nostra història.

En aquesta petita crònica hauria de ser objectiva, però no ho puc ser gens. En Fisa va fer la seva intervenció en gènere epistolar, per no desmerèixer ni en Dídac ni el mateix Foucauld. La seva interlocutora, però, vaig ser jo. Les quatre cartes que em va adreçar eren un bon resum de la nostra amistat, del nostre itinerari personal en l’acció i en l’espiritualitat. Hi van sortir des de l’Alfonso Comín, a la Jobac, el Miracle i fins i tot les tòrtores del CPL (que han fet niu just davant de la nostra finestra i que hem convertit en tendra icona a la nostra publicitat). Reflexió profunda en prosa poètica i tocant de peus a terra. Espero que me l’envïi. No sé com va ressonar als altres. A mi em va emocionar.

L’acte va començar amb una estoneta de silenci, una meditació guiada per la Rosa. És una bona cosa això de fer silenci abans d’escoltar: predisposa d’una altra manera, asserena, prepara. Després la Cristina ens va cantar la cançó de l’abandó, dedicant-la al jesuïta Raimon Algueró i vam acabar amb una dansa marroquina, molt senzilla, i vam necessitar per fer-la el perímetre de la nau de l’església. Vam comptar també amb la presència d’unes quantes persones vinculades a la “família” de Foucauld, entre elles la Rosaura, filla de Corbera, que es reincorpora ben aviat a una comunitat de germanetes que hi ha al sud d’Algèria, i que ens va portar retrats de Foucauld i pregàries de l’abandó per a tota la concurrència.

Tot això va ser possible gràcies a l’amabilitat tant de la Delegació d’Apostolat Seglar com de la gent de la parròquia de Sant Pau del Camp, sempre disponibles per tenir-ho tot a punt i per canviar de plan sobre la marxa.

Aquí en podeu trobar un petit reportatge fotogràfic.

(publicat a: http://mosquiticamell.blogspot.com.es/2017/04/carles-de-foucauld-la-periferia-del.html)

Trobada amb Carles de Foucauld – L’Espiritualitat d’un pare del desert contemporani

Diu Pablo d’Ors que Foucauld, després de Jesucrist, és la icona per excel•lència d’una vida plena. Considera que visqué seguint tres claus fonamentals: l’escolta de la seva consciència, l’obediència d’aquesta escolta, i el fer d’aquesta obediència i d’aquesta escolta, un estil de vida. Això vol dir que va realitzar l’aventura espiritual per excel•lència, que és la de ser ell mateix.

Els Amics del Desert, la nostra xarxa de meditadors interessats en l’aprofundiment i la difusió de l’experiència interior, sentim a Charles de Foucauld, aquest nou Francesc d’Asís per la església i pel mon d’avui, quelcom com el nostre patró: un petit i gran home que ens obre l’horitzó del desert perquè el transitem damunt les seves petjades.

Ens fa molta il•lusió convidar-vos a un encontre al voltant d’aquesta figura. Tindrà lloc el proper 20 d’abril, a les 18:30 hores, als locals de la parròquia de Sant Pau del Camp. Carrer de Sant Pau, 101 Barcelona. Les ponències aniran a càrrec de Josep M. Fisa i de Dídac P. Lagarriga, i també tindrem un petit espai pel silenci.

Els assistents seran obsequiats amb un exemplar de Carles de Foucauld, el germà Carles, de Josep M. Fisa, fins exhaurir-ne les existències.

En el cartell, teniu més detalls.

Us esperem !!!

Carles de Foucauld (1)

Filocàlia, l’espiritualitat de l’Esglèsia d’Orient, per Xavier Melloni

“Vaig comprar per dos rubles una Filocàlia gastada i vella. Vaig sentir-me feliç, la vaig adobar com vaig poder, la vaig cosir amb tela i me la vaig posar al sarró amb la Bíblia. Vet aquí com camino ara, recitant sense parar la pregària de Jesús, que per a mi és més valuosa i més dolça que cap altra cosa del món”. Relats d’un Pelegrí Rus

El 18 de març els seminaris de Barcelona i Tarragona ens retrobàrem en una nova jornada formativa. Aquest cop a càrrec de Xavier Melloni sj qui a partir de la Filocàlia ens acostà a l’espiritualitat de l’Església d’orient. La seva ponència va defugir qualsevol erudició i es va moure per la via del coneixement intrínsecament vinculat al treball interior. Amb la claredat d’exposició que el caracteritza ens va anar destil•lant la saviesa dels Pares vigilants, que nosaltres vam prendre amb l’agraïment de saber-nos hereus d’un valuós llegat i amb l’emoció de reconeixe’ns tots plegats, pelegrins en el mateix camí. Aquí us deixem un petit resum.

La Filocàlia és una antologia de textos ascètics i místics dels Sants Pares i d’autors espirituals de l’Esglèsia d’Orient des dels segles IV-V fins XV-XVI. En ella ens comparteixen el seu camí cap a la Unitat, que passen per l’ascesi (treball amb el cos) i la contemplació de Déu (a través de l’oració contínua).

Tots els Pares parteixen d’una difererenciació sobre:  vida activa / vida contemplativa. En tot allò que fem som nosaltres els qui posem l’acció. Si bé això és important i necessari, a mesura que fem ens adonem que és Déu qui actua a través nostre: som fets, som pregats. Deixar-lo fer i deixar-nos fer. Déu necessita passar a través nostre. Anem descobrint que és Déu qui actua en nosaltres i no nosaltres mateixos. Si estem afinats experimentarem això, no tan sols en els moments de pregària sinó en tot moment.

En la vida activa ens trobem amb la dificultat del domini de les passions: sexual (ventre), ira (cor) i raó (cap). Aquestes tres passions són necessàries per la nostra supervivència, però les hem de controlar per no deixar-nos emportar per elles. No hem de destruir-les sinó transformar-les. Les podem utilitzar per autoafirmar-nos o orientar-les vers l’amor de Déu. Per vèncer les passions s’han de recorre tres etapes: 1) Via purgativa, la del penediment, 2) Via il•luminativa, la del retrobament 3) Via unitiva, la de la perfecció..

El penediment és el reconeixement seré de que he fet mal. La culpabilitat, en canvi, no ens porta enlloc, sinó que ens autodestrueix. El sentiment de culpa ens fa sentir malament, però no perquè hem fet mal sinó perquè s’ha malmès la nostra imatge. Hi ha diferència entre les llàgrimes de Judes, que es desespera i acaba suïcidant-se i les de Pere, que es penedeix i accepta la seva limitació. Del penediment surten saviesa i pobresa; de la culpabilitat surt ressentiment.

El do de llàgrimes és un regal. Llàgrimes amargues perquè hem fet mal i ens dol, són llàgrimes alliberadores. Quan plorem estem en l’inici de la nostra guarició. Quan no plorem estem endurits. Quan ens anem endinsant en la presència de Déu les llàgrimes es tornen dolces i ens anem entendrint.

El potencial de vida descontrolat és devastador. Ens cal vigilància, atenció conscient a tot el que fem. Normalment estem oberts cap enfora, absents de nosaltres mateixos i per trobar-nos amb Déu, abans ens hem de trobar amb nosaltres, amb allò que som. Hem d’escanejar-nos tantes vegades com calgui perquè surti el que hi ha, de forma adequada. A mesura que posem consciència anirem conquerint espais de llibertat i avançarem.

El diable o el mal són les nostres forces que ens disgreguen, en canvi l’atenció ens unifica. La unificació depèn de cadascú. El desert ens fa més sensibles a aquest tipus d’atenció. Quan avancem en la vida unitiva ens anem unificat. Quan més conscients som, millor actuem. Quan experimentem amb consciència, som allò que estem experimentant. Conèixer és néixer. Quan coneixem una persona, aquesta neix en nosaltres i aquesta relació ens transforma i activa en nosaltres una acció guaridora. Si sostenim l’atenció, la qualitat de les nostres accions es contagia. La vida contemplativa demana atenció sense tensió.

La humilitat sorgeix quan arribem al centre de les tres passions i les acceptem com un do: suavitat, serenor, tendresa, humilitat, silenciament de les passions, de la raó, de les respostes. La humilitat→humus (terra) sosté totes les coses sense que ens adonem; és la base on comença tot. “Feliços els humils perquè ells assoliran la terra”, llegim a les Benaurances. No la posseiran; seran la terra. No es tracta de posseir sinó de transformar-se. Sostenir des de baix, sense que es vegi. Permanència silent que sosté allà on està.

Per què totes les aigües van a parar a l’oceà? Perquè és el lloc més baix, que ho abraça tot, ho conté tot. Al mateix passa amb persona humil. No ens hem d’humiliar sinó d’humildar. Quan hi ha humiliació hi ha un ego ferit. Si passem de voler-ho fer a deixar-nos fer, deixem que Déu posi la seva llavor; nosaltres som la terra que conté la llavor de Déu i amb les nostres llàgrimes la fem créixer. Tot això succeeix en el cor, lloc d’unificació del desig, de l’ardor i del cap. El cor és el lloc de la unificació que regeix aquests tres registres. El cor és el cofre de l’esperit i s’activa per la pregària del cor, que ens unifica i va despertant l’Esperit que ens habita.

Veiem les coses en funció dels nostres estats. Si mirem des de la nostra perifèria, veurem la perifèria dels altres. Si mirem des del profund del nostre cor, la nostra percepció de l’altre és més profunda. Allò que veig està en funció d’allò que sóc capaç de veure. Diu María Zambrano: “Todo es revelación; todo lo sería de ser recibido en estado naciente”. Des d’on mirem? Des d’on rebem les coses? Des de la netedat del cor? “Feliços els nets de cor perquè veuran Déu” (Mt 5,8) Aquesta benaurança pels Pares filocàlics constitueix meta (visió de Déu o coneixement perfecte) i camí (puresa de cor). Cal un treball de perseverança, de vigilància, perquè es vagi consolidant aquesta neteja de cor. Les persones santes són les que veuen i viuen des d’aquest lloc. El més pregon de l’ésser humà és viure des d’aquí. Accedim a les coses des de la nostra perspectiva; Normalment estem en el fragment, en la parcialitat, no en la veritat autèntica. La diversitat de perspectives ens fa veure la totalitat, mentre que si ens impliquem en allò concret, perdem la perspectiva.

Perquè estem deshabitats de nosaltres mateixos pensem que estem deshabitats per Déu. Nosaltres som el lloc de l’habitacle de Déu, som receptacle de Déu. Quan ens sentim habitats per Déu diem un sí sostingut a tot; aquesta és la força de la humilitat, forta com la terra. En el seu sostenir se sap sostinguda perquè se sap habitada. Si nosaltres canviem la forma de rebre les coses, les coses canvien; però primer hem de canviar nosaltres.

Hem de tenir una mirada d’incondicional acollida, sense judicis, sense esperar res. Aquesta és la qualitat de la humilitat. Deixar que l’altre sigui. Tan sols qui ens mira des del cor es capaç de desvetllar això en nosaltres. Si no som capaços de mirar els altres d’aquesta manera és perquè ningú no ens mira així. El que fem generalment, és apagar la llum dels altres. La nostra actitud hauria de ser de: “quan veig la teva llum, l’encenc”. La mirada de la persona transfigurada és capaç d’això i tots estem cridats a ser-ho. Les persones que miren des del cor són capaces de desvetllar, i això és el que el món necessita i demana a crits, son també persones  en presència silenciosa que acullen la realitat, i al acollir-la la transformen.

La vida és circular, una cosa genera el pol contrari i així anem completant el cercle. Mai és una cosa o l’altra sinó una cosa i l’altra. Què és abans, l’ou o la gallina? Això és el de menys. Unes vegades ens sentirem ou i d’altres gallina. Quan ens sentim ou, l’haurem de covar perquè esdevingui gallina. L’important és acollir allò que ens succeeix, tan si és des de la desolació com des de la consolació. No som desolació o consolació, sinó que som l’espai de la consolació i de la desolació. Ens hem de rendir perquè allò que està succeint ens transformi.

Cal una actitud discipular d’escolta més que d’emissió. El problema està quan la nostra ment és la que posa el contingut. La disposició a rebre augmenta el cabdal a rebre. Hem d’experimentar que el Senyor ens posseeix i no que som nosaltres els que el posseïm.

Cada dia passen multituds d’esdeveniments, quasi bé no ens adonem. Quan les coses ens  passen ho notem i hi pensem al final del dia. Però a vegades les coses ens traspassen, i és aleshores quan ens transformen.

Els efectes de l’oració contínua: allò que ens semblava que ja havíem entès, ara adquireix un altre sentit. La meditació ens pot semblar àrida i una pèrdua de temps però té els seus efectes en altres àrees. Moments de llum conviuen amb moments de foscor. Malgrat tot, cal sostenir la fidelitat amb Déu perquè és així com es va configurant la profunditat del nostre cor. Ens cal perseverança; hem de continuar cavant sense defallir fins trobar la font d’on brolla l’aigua viva. Que el cansament no ens faci canviar de lloc.

En la invocació del nom o mantra, és important la conjunció del so amb el seu significat. L’oració dels Pares filocàlics consistia en la invocació del nom de Jesús d’aquesta manera: “Senyor Jesús, fill de Déu, tingues pietat de mi, pecador”. “Senyor Jesús”, representa una invocació (aspiració), “fill de Déu”, es tracta d’una afirmació (espiració), en “tingues pietat de mi”, fem una confessió (aspiració), “pecador”, és una constatació (espiració). A mesura que anem avançant en la pràctica entrem en un procés de simplificació, cada vegada necessitem menys paraules; anem agafant el so de la paraula per que no sigui tan mental; i finalment s’arriba a un punt on no cal dir res, perquè ja som. A qui invocar si ja som? No estem fent una invocació de demanda, sino de constatació de la pròpia presència. Ens obrim a la presència a través de la paraula. Avui dia els mestres recomanen mantres més curts: Maranatha, Crist-Jesús, Abba…

Per a reflexionar més:

El camí contemplatiu no arriba en qualssevol moment ni a tothom. Cal saber la via que ens ajuda més pel nostre camí espiritual.

En els diferents moments de la vida no ens serveix la mateixa cosa.

La transparentació i unió amb la Font és silenciosa.

De vegades pensem que som al cim i en realitat estem en un banc de boira. No hem de confondre la pau real amb una “calma nociva”.

No tenim altra via que l’escolta de nosaltres mateixos.

Necessitem pautes per enriquir-nos de l’experiència dels que ens han precedit.

La imantació amb el corporal ens permet estar en l’aquí i l’ara. Es tracta d’estar presents en la presència. La nostra presència és inseparable de la Seva presència. Quan més presents estem amb nosaltres mateixos més permetem que Ell es manifesti.

Mitjançant la meditació incorporem qualitat d’atenció.

Sentir el batec del cor pot servir-nos d’ancoratge.

No fer variacions des de la ment sinó des de la vida que es va movent.

Possibilitar la nostra llibertat, no la nostra arbitrarietat. Ningú no podrà ser nosaltres, ocupar el nostre lloc. Nosaltres som el lloc de la manifestació de Déu.

Podríem traduir la fe per anhel. L’objecte d’aquest anhel pot canviar. Si no tenim anhel, no ens posem a caminar.

No sé res. Resto obert. Em lliuro.

Déu és misteri, no enigma; és inexhaurible, no indesxifrable.

AdD

I Fòrum Global dels Amics del D

Es va plantejar inicialment com una celebració d’aniversari dels Amics del Desert, però es va acabar convertint en una mena de jornada programàtica: aplec de meditadors arribats d’arreu d’Espanya, síntesi del recorregut d’aquesta xarxa que compleix tres anys un dia d’aquests,  propostes de futur, molts interrogants i incerteses… i silenci.

Més de 200 persones ens vam trobar dissabte passat, 11 de febrer, a Colmenar Viejo, Madrid, per parlar-ne, per conèixer-nos, per fer silenci junts, per reflexionar críticament sobre l’itinerari seguit. Un itinerari que corre el risc de morir d’èxit: en  tres anys, 40 recessos d’iniciació, 10 d’aprofundiment, 3 tandes d’exercicis seguint el mètode Jalics; seminaris de meditació per tota la península; meditació amb professionals que acompanyen malalts terminals, entrada a dues presons… Sortides a Itàlia, Argentina, Mèxic, i programades a Equador i Perú.
A mi més aviat m’espanta i vaig veure que no era l’única a qui li passava. Per això crec que va estar molt bé poder parlar una mica de tot plegat.
La junta de la recentment constituïda com a associació canònica privada de fidels -abans era una associació civil- i Pablo d’Ors van preparar un document on plantejaven uns quants interrogants de futur i aquells punts que semblaria que han de constituir la identitat de la xarxa. En vam parlar en grups i vaig entendre que n’haurem de continuar parlant durant molt de temps, perquè hi ha molta tela i algunes coses estan més aviat verdes, com és natural. Entre les qüestions més debatudes, la pluralitat, que és d’una banda un tret identitari d’una xarxa que acull i vol continuar acollint persones agnòstiques i, si convé, d’altres tradicions, però que cada vegada més es va afirmant en el cristianisme, cosa que desvetlla força recels, perquè no és fàcil. Com els desvetlla, deia una persona del meu grup, el protagonisme del Pablo, cosa inevitable i de difícil gestió. Un protagonisme que prové de la seva capacitat de lideratge i del seu èxit literari. Confesso que sovint no sé com situar-me davant la inqüestionable qualitat i individualitat de les propostes del Pablo d’Ors. Deu ser allò del carisma, que a mi més aviat em provoca urticària. Però, vaja, on hi ha una bona proposta, cal aprofitar-la com un regal, vingui d’on vingui. Ara bé, crec que en el futur moltes d’aquestes coses han de ser ben digerides col·lectivament, encara que hàgim de caminar a un ritme més lent.
Per a mi hi ha moltes coses a resoldre també com a organització: que sigui realment participativa i sostenible econòmicament, que s’articuli bé en el seu conjunt entre centres i perifèries, que poleixi el seu discurs, que formi degudament les persones que van fent de pal de paller, que s’obri a nous consiliaris -laics i capellans- dels que ja existeixen en les diverses realitats eclesials, que harmonitzi el procés mistagògic (és a dir, de progressiva entrada en el misteri) de la fe (o del silenci) de les persones que arriben amb les que ja tenen una llarga experiència; que treballi més seriosament el tema interreligiós; que sigui realment acollidora, etc.
Amics del Desert pren com a patró i model Charles de Foucauld. M’agrada molt que sigui així. Foucauld, però, a més a més del desert, era home de pobresa i de servei reals, i crec que d’això no en parlem gaire. Un aspecte pel qual era especialment valorat pels musulmans que l’envoltaven.
Jo em vaig permetre posar l’accent en dues qüestions que em semblen també importants. Una, el tema de ser “pacificadors”, bàsicament perquè l’expressió crec que no recull prou que de vegades cal ser en el conflicte. Cal ser-hi sense agressivitat, sense rancúnia, sense odi. Però avui dia, cal denunciar moltes coses i cal mullar-nos en situacions incòmodes. Crec que el silenci ajuda a viure-ho millor i a treballar la reconciliació, però treballar per la pau no s’ha d’entendre com inhibir-se dels problemes. I l’altra, que a força de parlar de pluralitat i d’amics, sembla que Amics del Desert sigui una bassa d’oli, i ho és, però l’amistat autèntica també passa de vegades per una dinàmica de respecte i tolerància mutus i exigeix un cert esforç. Els petons del whatsapp, tan profusament escampats, es mouen encara en la superficialitat.
Tot plegat, però, va ser una jornada d’alegria i agraïment, on vaig retrobar uns quants amics de Batuecas. Estic molt contenta de ser-hi, tot i ser una meditadora de sabata i espardenya.
Per cert, tenim una presidenta que balla super bé!!!
Mercè Solé

Se planteó inicialmente como una celebración de aniversario de Amigos del Desierto, pero terminó convirtiéndose en una especie de jornada programática: reunión de meditadores llegados de toda España, síntesis del recorrido de esta red que cumple tres años un día de estos, propuestas de futuro, muchos interrogantes e incertidumbres… y silencio.

Más de 200 personas nos encontramos el pasado sábado, 11 de febrero, en Colmenar Viejo, Madrid, para hablar de AdD, para conocernos, para hacer silencio juntos, para reflexionar críticamente sobre el itinerario seguido. Un itinerario que corre el riesgo de morir de éxito: en tres años, 40 retiros de iniciación, 10 de profundización, 3 tandas de ejercicios siguiendo el método Jalics; seminarios de meditación por toda la península, meditación con profesionales que acompañan a enfermos terminales, entrada en dos cárceles… Salidas a Italia, Argentina, México, y, programadas, a Ecuador y Perú.
Reconozco que me asusta un poco y he visto que no soy la única a quien le pasa. Por eso creo que ha sido muy oportuno poder hablar un poco de todo esto.
La junta de la recientemente constituida como asociación canónica privada de fieles -antes era una asociación civil- y Pablo d’Ors prepararon un documento en el que planteaban unos cuantos interrogantes de futuro y aquellos puntos que parecería que deberán constituir la identidad de la red. Lo hablamos en grupos, y entendí que tendremos que continuar hablando durante mucho tiempo, porque hay mucha tela y algunos puntos, como es natural, están muy verdes. Entre las cuestiones más debatidas, la pluralidad, que es por una parte un rasgo identitario de una red que acoge y quiere seguir acogiendo a personas agnósticas o de otras tradiciones, pero que cada vez más se va afirmando en el cristianismo, lo que levanta algunos recelos, porque no es fácil. Como levanta recelos también, decía una persona de mi grupo, el protagonismo de Pablo, cosa inevitable y de difícil gestión. Un protagonismo que proviene de su capacidad de liderazgo y de su éxito literario. Confies o que a menudo no sé cómo situarme ante la incuestionable calidad e individualidad de sus propuestas. Debe ser lo del carisma, que a mi más bien me provoca urticaria. Pero cuando algo es bueno, hay que aceptarlo como un regalo, venga de donde venga. Pienso que en el futuro, muchas de sus aportaciones deben ser bien digeridas colectivamente, aunque el ritmo sea más lento.
Para mí, hay muchas cosas a resolver también, sin prisas, como organización: que sea realmente participativa y sostenible económicamente, que se articule bien en su conjunto entre centros y periferias, que pula su discurso, que forme debidamente a las personas que tienen responsabilidades, que se abra a nuevos consiliarios y consiliarias -laicos y curas- de los que ya existen en las diversas realidades eclesiales; que armonice el proceso mistagógico (es decir, de progresiva apertura al misterio) de la fe (o del silencio) de las personas que van llegando con el proceso de las que ya tienen una larga experiencia; que trabaje más seriamente el tema interreligioso; que sea realmente acogedora, etc.
Amigos del Desierto toma como patrón y modelo a Charles de Foucauld. Me gusta mucho que sea así. Foucauld, sin embargo, además del desierto, era hombre de pobreza y de servicios reales, y creo que de esto hablamos menos. Un aspecto por el que era especialmente valorado por los musulmanes que le rodeaban.
Yo me permití poner el acento en dos cuestiones que me parecen también importantes. Una, el tema de ser “pacificadores”, básicamente porque la expresión creo que no recoge suficientemente que a veces hay que estar en el conflicto, que no es necesariamente negativo. Hay que estar sin agresividad, sin rencor, sin odio. Pero hoy hay que denunciar muchas cosas y hay que mojarse en situaciones incómodas. Creo que el silencio contribuye a vivirlo mejor y a trabajar la reconciliación, pero trabajar por la paz no debe entenderse como inhibirse de los problemas. Y la otra, que a fuerza de hablar de pluralidad y de amigos, parece que Amigos del Desierto sea un remanso de paz, y lo es, pero la amistad auténtica también pasa a veces por una dinámica de respeto y tolerancia mutuos y exige un cierto esfuerzo. Los besos del whatsapp, tan profusamente repartidos, se mueven todavía en la superficialidad.
Fue una jornada de alegría y de agradecimiento, donde encontré a unos cuantos amigos de Batuecas. Estoy muy contenta de estar en este rollo, aunque sea una meditadora de “zapato y alpargata”, que decimos en Cataluña. Por cierto, tenemos una presidenta que baila super bién!!!
Mercè Solé

CONTEMPLACIÓN: PREFERENCIA POR EL DESIERTO, EL VACÍO, LA POBREZA

mertonTHOMAS MERTON (1915-1968) es universalmente conocido como uno de los maestros espirituales más influyentes de nuestro tiempo. Trapense, escritor y activista por la paz y los derechos humanos, es autor de numerosas obras.

En La oración contemplativa, obra a la que pertenece el capítulo XV, Merton nos lleva al corazón de la contemplación: «Debemos dejarnos llevar desnudos e inermes al centro de ese pavor en el que nos encontramos solos frente a Dios, en nuestra nada sin explicación, completamente dependientes de su providencia, en una necesidad apremiante del don de su gracia, su perdón y la luz de la fe…», porque «la verdadera contemplación no es un truco psicológico, sino una gracia teologal».

XV

La oración contemplativa es, en cierto modo, simplemente la preferencia por el desierto, el vacío, la pobreza. Cuando uno ha conocido el sentido de la contemplación, intuitiva y espontáneamente busca el sendero oscuro y desconocido de la aridez con preferencia a ningún otro. El contemplativo es el que más bien desconoce que conoce, más bien no goza que goza, y el que más bien no tiene pruebas de que Dios le ama. Acepta el amor de Dios en fe, en desafío a toda evidencia aparente. Ésta es una condición necesaria, y muy paradójica, para la experiencia mística de la realidad de la presencia de Dios y de su amor para con nosotros. Sólo cuando somos capaces de «dejar que salgan» todas las cosas de nuestro interior, todos los deseos de ver, saber, gustar y experimentar la presencia de Dios, entonces es cuando realmente nos hacemos capaces de experimentar la presencia con una convicción y una realidad abrumadoras, que revolucionan toda nuestra vida interior.

Walter Hilton, un místico inglés del siglo catorce dice en su Scale of Perfection:

Es mucho mejor ser separado de la visión del mundo en esta noche oscura, por muy penoso que eso pueda resultar, que morar fuera, ocupado en los falsos placeres del mundo… Porque cuando estás en esa noche, te encuentras mucho más cerca de Jerusalén que cuando estás en la falsa luz. Abre tu corazón al movimiento de la gracia y acostúmbrate a residir en esta oscuridad, intenta familiarizarte con ella y encontrarás rápidamente que la paz, y la verdadera luz de la comprensión espiritual inundarán tu alma…

La contemplación es esencialmente una escucha en el silencio, una expectación. Y también, en cierto sentido, debemos empezar a escuchar a Dios cuando hemos terminado de escuchar. ¿Cuál es la explicación de esta paradoja? Quizá que hay una clase de escucha más elevada, que no es una atención a la longitud de cierta onda, una receptividad para cierto mensaje, sino un vacío que espera realizar la plenitud del mensaje de Dios dentro de su aparente vacío. En otras palabras, el verdadero contemplativo no es el que prepara su mente para un mensaje particular, que él quiere o espera escuchar, sino el que permanece vacío porque sabe que nunca puede esperar o anticipar la palabra que transformará su oscuridad en luz. Ni siquiera llega a anticipar una clase especial de transformación. No pide la luz en vez de la oscuridad. Espera la Palabra de Dios en silencio, y cuando es “respondido”, no es tanto por una palabra que brota del silencio. Es por su silencio mismo cuando de repente, inexplicablemente revelándose a él como la palabra de máximo poder, llena de la voz de Dios.

Pero no debemos aceptar una visión puramente quietista de la oración contemplativa. No es mera negación. Nadie se convierte en contemplativo sencillamente por «oscurecer» las realidades sensibles, y permanecer solo consigo mismo en la oscuridad. En primer lugar, uno que hace eso como un montaje, a propósito, como conclusión de un razonamiento práctico sobre el tema, y sin una vocación interior, sencillamente entra en una oscuridad artificial que se ha fabricado él mismo. No está solo con Dios, sino solo consigo mismo. No está en presencia del Único Trascendente, sino de un ídolo, el de su propia identidad complaciente. Se ve inmerso y perdido en sí mismo, en un estado de narcisismo inerte, primitivo e infantil. Su vida es «nada» no en el sentido misterioso, dinámico, en el que la nada del místico es paradójicamente el todo de Dios. Es sencillamente la nada de un ser finito, abandonado a sí mismo en su propia trivialidad.

Los místicos renanos del siglo catorce tuvieron que luchar contra muchas formas heréticas de contemplación y contra la pasividad de la voluntad propia, arbitraria, de los que abrazaban la forma quietista de oración de una manera sistemática, dedicándose a cultivar simplemente la inercia como si ella fuera, por sí misma, suficiente para resolver los problemas. De ésos dice Tauler:

Estas personas han entrado en un camino sin salida. Confían totalmente en su inteligencia natural y están totalmente orgullosos de ellos mismos al hacerlo. Nada saben de las profundidades y riquezas de la vida de Nuestro Señor Jesucristo. Ni siquiera han formado sus propias naturalezas por el ejercicio de la virtud y no han avanzado en los caminos del verdadero amor. Confían exclusivamente en la luz de su razón y en su falsa pasividad espiritual.

El problema que entraña el racionalismo es que se engaña a sí mismo en su racionalización y manipulación de la realidad. Hace culto del «permanecer sin moverse», como si eso en si mismo tuviera un poder mágico para resolver todos los problemas y llevar al hombre al contacto con Dios. Pero de hecho es sencillamente una evasión. Es una falta de honradez y seriedad, una banalidad con la gracia y una huida de Dios. Esto es realmente el «quietismo puro». Pero, ¿podemos decir que algo semejante existe en nuestros días?

El quietismo absoluto no es un peligro omnipresente en el mundo de nuestro tiempo. Para ser un quietista absoluto, uno tendría que hacer esfuerzos heroicos para permanecer sin hacer nada, y tales esfuerzos están más allá del poder de la mayoría de nosotros. Sin embargo, existe una tentación de una clase de pseudoquietismo que afecta a los que han leído libros sobre el misticismo sin entenderlos en absoluto. Y eso los lleva a una vida espiritual deliberadamente negativa, que no es más que una dejación de la oración, por ninguna otra razón que por la de imaginar que, dejando de ser activo, uno entra en la contemplación. Eso lleva en realidad a la persona a estar vacía, sin una vida espiritual, interior, en la que las distracciones y los impulsos emocionales gradualmente los afirman a expensas de toda actividad madura, equilibrada, de la mente y el corazón. Persistir en esta situación de paréntesis puede llegar a ser muy perjudicial espiritual, moral y mentalmente.
El que sigue los caminos ordinarios de la oración, sin prejuicio alguno y sin complicaciones, será capaz de disponerse mucho mejor para recibir su vocación a la oración contemplativa a su debido tiempo, dando por sabido que le llegará su momento.

La verdadera contemplación no es un truco psicológico, sino una gracia teologal. Sólo nos viene en forma de un regalo, y no como resultado de nuestro empleo inteligente de técnicas espirituales. La lógica del quietismo es una lógica puramente humana, en la cual dos más dos son cuatro. Desgraciadamente, la lógica de la oración contemplativa es de un orden enteramente diferente. Está más allá del dominio estricto de causa y efecto, porque pertenece enteramente al amor, a la libertad, a los desposorios espirituales. En la verdadera contemplación no hay «razón por la que» el vacío nos deba llevar necesariamente a ver a Dios cara a cara. Ese vacío nos puede llevar de la misma manera a encontrarnos cara a cara con el demonio, y de hecho a veces lo hace. Es parte del riesgo de este desierto espiritual. La única garantía contra el enfrentamiento con el demonio en la oscuridad, si es que podemos hablar realmente de algún tipo de garantía, es simplemente nuestra esperanza en Dios, nuestra confianza en su voz, en su misericordia.merton1

Ha quedado claro que el camino de la contemplación no es de ninguna manera una «técnica» deliberada de vaciarse uno mismo, para conseguir una experiencia esotérica. Es una respuesta paradójica a la llamada de Dios casi incomprensible, lanzándonos a la soledad, zambulléndonos en la oscuridad y el silencio, no para retirarnos y protegernos del peligro, sino para llevarnos a salvo a través de peligros desconocidos, por un milagro de su amor y de su poder.

El camino de la contemplación no es, de hecho, camino alguno. Cristo es el único camino, y él es invisible. El «desierto» de la contemplación es sencillamente una metáfora para explicar el estado de vacío que experimentamos cuando hemos abandonado todos los caminos, nos hemos olvidado de nosotros mismos y hemos tomado a Cristo invisible como nuestro camino. Como dice san Juan de la Cruz:

Y así grandemente se estorba un alma para venir a este alto estado de unión con Dios, cuando se ase a algún entender, o sentir, o imaginar, o parecer, o voluntad, o modo suyo, o cualquiera otra obra o cosa propia, no sabiéndose desasir y desnudar de todo ello… Por tanto, en este camino, el entrar en camino es dejar su camino; o por mejor decir, es pasar al término y dejar su modo, es entrar en lo que no tiene modo, que es Dios. Porque el alma que a este estado llega, ya no tiene modos, ni maneras, ni menos se ase ni puede asir a ellos… aunque en sí encierra todos los modos, al modo del que no tiene nada, que lo tiene todo.

Esto podría completarse con las palabras que siguen de John Tauler:

Cuando hemos probado esto en la auténtica profundidad de nuestras almas, nos hace hundirnos y disolver-nos en nuestra nada y pequeñez. Cuanto más brillante y más pura es la luz que se derrama en nosotros por la grandeza de Dios, tanto más claramente veremos nuestra nada y pequeñez. En realidad así es cómo podemos discernir la autenticidad de esta iluminación. Porque es el brillo divino de Dios en lo más profundo de nuestro ser, no por medio de imágenes, no por medio de nuestras facultades, sino en las auténticas profundidades de nuestras almas. Su efecto será hundirnos más y más en nuestra propia nada.

Se pueden sacar dos sencillas conclusiones de todo esto. Primero, que la contemplación es la culminación de la vida cristiana de oración, porque el Señor no desea nada de nosotros más que convertirse él mismo en nuestro «camino», en nuestra «verdadera vida». Esta es la única finalidad de su venida a la tierra para buscarnos, para poder elevarnos, juntamente con él, al Padre. Sólo en él y con él podemos alcanzar al Padre invisible, al que nadie podrá ver y seguir viviendo. Muriendo a nosotros mismos, y a todas las «maneras», «lógicas» y «métodos» propios nuestros, podemos ser contados entre aquellos a los que la misericordia del Padre ha llamado a sí en Cristo. Pero la otra conclusión es igualmente importante. Ninguna lógica propia puede conseguir esta transformación de nuestra vida interior. No podemos argumentar que el «vacío» es igual a la “presencia de Dios”, y luego sentarnos tranquilamente para conseguir la presencia de Dios vaciando nuestras almas de toda imagen. No es cuestión de lógica ni de causa y efecto. Tampoco es cuestión de deseo, o de una empresa proyectada, o de nuestra propia técnica espiritual.

Todo el misterio de la oración contemplativa simple es un misterio de amor divino, de vocación personal y de don gratuito. Esto, y sólo esto, consigue el verdadero «vacío», en el que ya nada queda de nosotros mismos.

Un vacío deliberadamente cultivado, para llenar una ambición espiritual no responde en absoluto al concepto de vacío espiritual. Es la plenitud de uno mismo. Tan lleno que la Luz de Dios no tiene sitio alguno por donde poder penetrar. No hay grieta ni rincón abandonado donde algo pueda encajarse en ese duro corazón, fruto de la autoabsorción, que es nuestra opción de vivir centrados en nuestro propio ser. Y, en consecuencia, cualquiera que aspire a convertirse en contemplativo debe pensarlo dos veces antes de ponerse en camino. Quizá la mejor forma de convertirse en contemplativo seria desear con todo el corazón ser cualquier cosa menos contemplativo. ¿Quién sabe?

Pero, naturalmente, tampoco eso es verdad. En la vida contemplativa, ni el deseo ni el rechazo del deseo es lo que cuenta, sino sólo aquel “deseo” que es una forma de “vacío”, que asiente con lo desconocido y avanza tranquilamente por donde no ve camino alguno. Todas las paradojas acerca del camino contemplativo se reducen a ésta: estar sin deseos significa ser llevado por un deseo tan grande que es incomprensible. Es demasiado grande para ser completamente sentido. Es un deseo ciego, que parece un deseo de «la vaciedad», sólo porque nada puede contentarlo. Y porque es capaz de descansar en la vaciedad, entonces, relativamente hablando, descansa en la vaciedad. Pero no en una vaciedad como tal, en una vaciedad por sí misma. Realmente no existe tal entidad como pura vaciedad, y la vaciedad meramente negativa del falso contemplativo es una «cosa», no la «nada». La «cosa» que se reduce a la oscuridad misma, de la cual todos los demás seres están excluidos deliberadamente y por todos los medios.

Pero la verdadera vaciedad es la que trasciende todas las cosas, y aún es inmanente a todas ellas. Porque lo que parece vaciedad en este caso es puro ser. O al menos un filósofo podría describirla así. Pero para el contemplativo es otra cosa. No es ni ésta ni aquélla. Todo lo que digáis de ella es diferente a lo que se decía. Lo propio de la vaciedad, al menos para un cristiano contemplativo, es puro amor, pura libertad. Amor que está libre de todo, no determinado por nada, o visto en alguna clase de relación. Es un compartir, a través del Espíritu Santo, en la infinita caridad de Dios. Y así, cuando Jesús dijo a sus discípulos que amaran, se refería a una forma de amar tan universal como la del Padre, que envía su lluvia lo mismo sobre justos que sobre pecadores. “Sed perfectos como vuestro Padre celestial es perfecto.” Esta pureza, libertad e indeterminación del amor es la auténtica esencia del cristianismo. A esto aspira sobre todo la vida monástica.

Thomas Merton; La oración contemplativa; Cap. XV; Edit. PPC; Madrid, 1998, 2ª.
Daniel V.

SILENCIO: ESTAR PLENAMENTE EN SÍ

bc3724_avt_anselm-grn_3298edited

Anselm Grün (1945), monje benedictino, es uno de los maestros espirituales más apreciados en la actualidad. Su prolífica obra, con un lenguaje comprensible para todos y enraizada en la actualidad, encuentra un eco especial en un amplísimo abanico de personas por su cercanía al ser humano concreto y a la realidad de su vida.

En el Elogio del Silencio, obra a la que pertenece el siguiente texto de Grün, nos sitúa, en el auténtico ámbito del silencio. El silencio es más que ausencia de palabras. “Es un ámbito en que cada uno de nosotros está plenamente en sí”. Es una premisa para la transformación personal, y al mismo tiempo, un primer paso a lo largo del camino interior. Como camino espiritual, el silencio consta de tres fases: el encuentro consigo mismo, el desprendimiento o liberación, y la unidad con Dios y con uno mismo.

“En cada uno de nosotros hay un ámbito en el que reina una paz absoluta, un ámbito libre de los pensamientos ruidosos, libre de preocupaciones y deseos. Es un ámbito en el que cada uno de nosotros está plenamente en sí. Ese ámbito, no perturbado por ningún pensamiento, es para el Maestro Eckhart lo más valioso que hay en el ser humano, el punto en el que puede tener lugar el verdadero encuentro con Dios. A ese ámbito tenemos que acceder. Se trata de un ámbito que no tenemos que crear, pues ya existe; lo único que ocurre es que está oculto por nuestros pensamientos y nuestras preocupaciones. Si acondicionamos ese ámbito de silencio que hay en nosotros, podemos encontrar a Dios tal como es. Entonces ya no nos aferraremos a nosotros y a nuestros pensamientos, sino que nos liberaremos totalmente, nos dejaremos caer en el secreto de Dios que nos transporta. Entonces no dictaremos a Dios cómo debe encontrarnos, sino que estaremos abiertos a su llegada, como tiene previsto.

Aunque tengamos a punto ese ámbito del silencio que hay en nosotros, no podemos forzar una experiencia de Dios. Sólo podemos percibir vacío y oscuridad. (…)

Dejamos todas las expectativas: la de una experiencia intensa de Dios y la de unos sentimientos placenteros. Dejamos nuestras imágenes y representaciones, dejamos incluso lo que somos.

A Dios no tenemos que mostrarle nada: ni pensamientos edificantes ni sentimientos piadosos. Estamos, sencillamente, delante de él y guardamos silencio. Mantenemos nuestro corazón vacío en su presencia para dejar que nos colme de su amor indecible e indescriptible con palabras. Guardamos silencio delante de Dios y esperamos. No sabemos si Dios vendrá y nos acogerá. Sólo sabemos por la fe que Dios está ahí, aunque no lo experimentemos. Persistir y esperar, mantener también la no-experiencia en la oración, abandonar la tierra firme de los pensamientos y las imágenes, entregarse al amor de Dios, abrirse a la presencia de Dios, sin tener la certeza de que vamos a percibir algo de ella…: en eso consiste el silencio.

Es un silencio de la experiencia y, a la vez, de la no-experiencia; un silencio henchido de sensibilidad para con la proximidad de Dios y un silencio vaciado de todos los pensamientos y sentimientos humanos; un silencio que se desentiende de sí mismo y de toda búsqueda de la experiencia y se abandona, confiado en los brazos de Dios”.

Anselm Grün; Elogio del silencio; Sal Terrae, 2004 (4ª ed.); p. 104-106
Daniel V.

Vídeo

SEU

En aquest dies en que tot hi cercant silenci, el brogit sembla guanyar la partida i acaba moltes vegades per envair-nos, sisplau seu, seu a escoltar-lo, seu a escoltar-teAquest treball, fruit de la permanent trobada amb el silenci et portarà en només sis minuts, de tornada cap el teu centre. Seu.

Imatges i text de Manuel Carmona

Pablo d’Ors: Les figures del pessebre

Aquest és el nucli de l’homilia que Pablo d’ors va fer a la Vetlla de Nadal que gairebé 550 persones celebràrem dijous passat a la parròquia de Sant Josep Oriol, amb moltes ganes de viure el Nadal amb profunditat. AQUI  podreu veure’n unes quantes fotografies.

  1. Maria i Josep busquen un lloc perquè el seu infant pugui néixer. Tot parteix de la recerca, de perseguir un lloc on pugui néixer el millor de nosaltres mateixos. Però perquè això sigui possible, cal posar-se en camí. A la intempèrie. Els protagonistes d’aquesta història no entenen què els està passant, no saben com els ha arribat aquest infant. Però saben que arriba. Els posa en camí la crida, però també el seu no saber.
  2. Els habitants de Betlem no els acullen, els rebutgen, no volen trencar el seu cercle de confort perquè hi entri la novetat. I Maria i Josep s’han de refugiar en el racó més profund i amagat: un lloc on ningú no podia esperar que hi nasqués ningú. Quan et posis a resar, diu Jesús a l’Evangeli, vés a la teva habitació, tanca la porta i allí, en el més amagat, el teu Pare t’escoltarà. També dins de nosaltres tenim una cova on ens espera el naixement de la nostra veritable identitat. Però el món no entendrà que ens hi retirem i, més que això, no ens obriran les seves portes.
  3. El Nen neix. És petit, fràgil, indefens. Així és la llum que neix en nosaltres si correm el risc de retirar-nos a aquestes profundes coves de la interioritat: petita, indefensa, fràgil. Però tots estem cridats, com Maria i Josep, a donar a llum, a rebre la llum, a treure-la de nosaltres mateixos per il·luminar el món.
  4. En l’esdeveniment apareixen tres tipus de personatges; els animals primer, els pastors després, i els reis al final. Els animals –en aquesta paràbola nadalenca sobre la meditació- representen el cos: els pastors, les ombres; els reis, les llums o els talents. Tot –cos, ment i esperit: ombres i llums- s’inclinen davant el misteri de la Llum que acaba de néixer. El cos, en meditació, ha d’estar com la mula i el bou estan amb el Nen al pessebre: presents, sense pensaments, aportant la seva escalfor, acompanyant el misteri.
  5. En el context cultural en què es va viure aquest esdeveniment, els pastors representaven la classe social més baixa, els pitjor vistos, aquells que tothom marginava perquè la reputació del poble no caiés en picat. Els pastors representen les ombres, aquestes zones obscures de la nostra vida de què ens avergonyim. També ells necessiten la llum d’aquest Infant. També ells comencen a redimir-se quan cauen de genolls davant del Misteri i l’adoren.
  6. Els reis d’Orient, finalment, representen el poder i la saviesa d’Orient, que també vénen a la cova obscura de Betlem per accedir a la saviesa amb majúscules. Simbòlicament representen els nostres talents, les nostres conviccions, idees, creences… També tot això, per bonic que sigui, per perdurable i fiable que ens hagi semblat, ha de peregrinar cap a aquest racó de Betlem, aquell forat, on ha nascut l’esperança en forma de Nen.
  7. Per acabar, diré que una estrella brilla en el firmament de Betlem, just al damunt de la cova. Aquest estel no és solament el Nen Jesús, sinó cada meditador que sap fer-se infant, és a dir, assolir una segona innocència. Estem cridats a brillar, cridats a il·luminar la nit obscura del món.
  8. El misteri de l’encarnació que celebrem els cristians per Nadal és, en realitat, una celebració del misteri de la meditació
  • Déu es fa home i baixa a la terra. Quan meditem seiem a terra, la nostra terra, el lloc de la veritat, on se’ns convida a entrar a l’escola de la humanitat.
  • Déu és crucificat, és a dir, abraça la seva creu i la redimeix. Els meditadors estem cridats a abraçar les nostres ombres i a travessar-les.
  • Déu Ressuscita, el meditador s’il·lumina.

¡Bon Nadal a tots, feliç meditació!